Orgues d'Ille sur Têt i Perpinyà

A Ille-sur-Têt, a 25 km de Perpinyà, hi ha el singular paratge dels Orgues, protegit com a monument natural. Aquí s'hi troben unes curioses formacions geològiques, conegudes popularment coma xemeneies de fades, que es formen per l'erosió d'un terreny format per capes sedimentàries toves cobertes per roca dura. Amb el pas del temps la coberta s'esquerda, l'aigua s'hi escola i es va menjant el terreny més tou mentre la capa superior es manté fent de barret protector, la qual cosa produeix una mena de columnes de diverses alçades i colors, segons la composició de les capes.

Arribem al centre d'informació i després de comprar les entrades i que ens donin el mapa agafem el camí, d'uns 800 m, que ens durà a la zona on es troben els orgues. Pel camí veiem unes curioses escultures de ferro que representen l'esquelet d'un dinosaure, una sardana i diversos animals.

Arribem a l'entrada de l'espai protegit i comencem el recorregut veient una maqueta de la zona. Els orgues formen una mena d'amfiteatre amb columnes de fins a 12 metres d'alçada molt vistoses.

Seguim els camins que ens permeten veure aquestes curioses formacions des de tots els angles possibles. Els seus colors blancs i ocres contrasten amb el verd de la vegetació que hi ha a la zona ja que, a diferència d'altres xemeneies de fades que es troben en zones desèrtiques, estem en una zona de clima i vegetació mediterrània i, al fons, tenim vistes dels Pirineus.

L'última part del recorregut, entre les parets i columnes, ens porten a un espai amb vistes meravelloses. Les gaudim una estona abans de fer el recorregut de tornada.

Dinem a la zona de pícnic que hi habilitada al centre d'informació i anem cap a Perpinyà per a la segona visita del dia.

Des de l'aparcament caminem pel costat del Basse, un afluent del Têt que, fins que hi desemboca, travessa Perpinyà. La passejada, que ens permet apreciar l'enjardinament dels marges del riu, ens porta a l'emblema de la ciutat, el Castillet, antiga porta d'entrada a Perpinyà, construïda entre els S. XIV i XV, quan aquesta ciutat estava emmurallada. 

Travessem la porta i accedim als carrerons l'antiga ciutat medieval per anar cap a la Catedral de Saint-Jean-Baptiste. Es tracta d'una església gòtica que darrera la seva austera façana de maons vermells s'hi troba un temple molt ornamentat amb un immens retaule a l'altar major, diverses talles, vitralls i un orgue de finals del S. XV. 

Al costat hi ha l'immens Campo Santo, el cementiri més antic i gran de l'edat mitjana que queda a França, es tracta d'un immens claustre del que en queden les galeries de tres dels seus quatre costats i una capella funerària de Saint-Jean-Évangéliste.

Passem per davant de la Casa senyorial de Bernat Xanxo, que actualment pertany a l'ajuntament de Perpinyà, i per l'Hôtel Pams, un ostentós palauet de finals del S. XIX que, contràriament al que havíem llegit, està obert i es pot visitar.

Pierre Bardou, fill del fundador de la companyia de paper de cigarrets JOB, va comprar algunes cases i va construir els primers taller il·luminats per un sostre de vidre. Quan va morir, el seu cunyat Jules Pams va construir una fàbrica nova a l'altre banda del carrer i va remodelar la casa al seu gust. Veiem la seva escala monumental, els salons cerimonials i el pati-jardí, encara en alguns llocs s'hi pot veure la marca JOB. Actualment aquest edifici pertany a l'ajuntament de Perpinyà.

El Palau dels Reis de Mallorca és el monument més important de Perpinyà. Fou construït a finals del S. XIII i fortificat per Vauban, amb enormes muralles, a finals del S. XVII. Travessem les muralles i accedim a un enorme pati al centre del qual hi ha el palau pròpiament dit. Es tracta d'un edifici imponent, veiem el pati, pugem a la torre i passegem per les diferents estances i la capella. Sortint anem a la part de dalt de les muralles des d'on obtenim bones vistes de les teulades de terracota del casc antic.

Tornant cap al Castillet per tancar la passejada circular per Perpinyà, passem per l'animada Place de la République que, amb els seus colorits edificis, està plena de terrasses de bars i restaurants i sovint hi ha música en directe. També ens acostem a la Place de la Loge, centre neuràlgic de la ciutat des de l'edat mitjana, on hi ha l'ajuntament, el Palau de la Diputació i la llotja.

Tren groc a Montlluís

Avui visitarem Montlluís, una altra vila fortificada per Vauban amb una ciutadella que, encara avui, té funcions militars. Per anar-hi utilitzarem el Tren Groc, un tren turístic que, amb un recorregut de 63 km, enllaça vint-i-dues estacions entre Vilafranca de Conflent i la Tor de Querol.

La línia ferroviària del Tren Groc, construïda a principis del S. XX, tenia com a objectiu acabar amb l’aïllament dels altiplans catalans. Avui en dia s’ha convertit en un símbol de la Catalunya Nord que, d’estació en estació, permet descobrireu els paisatges muntanyosos i els altiplans d’El Conflent i la Cerdanya, tot resseguint la vall del riu Têt.

Per construir aquesta via van caldre importants obres d’enginyeria, entre les quals dinou túnels i dos ponts de gran envergadura: el viaducte de Séjourné i el pont suspès Gisclard. D’aquesta manera, el Tren Groc s’integra en el terreny per on circula. 

Sortim de l'estació Villefranche-Vernet-les-Bains. El recorregut, a una velocitat màxima de 55 km/h, fins a l'estació Mont-Louis-La Cabanasse tarda una hora i mitja. Durant aquesta estona anem veient les diferents estacions i gaudint dels espectaculars paisatges de tardor pirinencs. Segurament, però, l'experiència seria més completa amb els vagons descoberts que circulen a l'estiu.

L'antic Vilar d'Obança fou rebatejat com a Montlluís en honor del rei francès Lluís XIV, qui va encarregar a l'enginyer militar Vauban la construcció de la ciutadella que s'alça sobre aquesta vila fortificada. L'estació del tren groc està a La Cabanassa, per arribar a Montlluís hem de caminar un quart d'hora, les muntanyes que envolten aquests pobles comencen a mostrar els colors de tardor.

Creuem les dues portes de la muralla i el fossat que hi ha entre les dues per entrar al poble, passegem pels seus carrers i visitem l'església de Sant Lluís. Comença a ploure. En el poble només es veuen alguns turistes, tot està tancat i molt mort. 

Les millors vistes del poble i les muntanyes que l'envolten, entre elles el Canigó, les obtenim des d'un aparcament que hi ha en un dels extrems de la muralla de llevant. Des de la muralla de ponent veiem el gran forn solar que va instal·lar el físic Felix Trombe el 1949 per tal d'experimentar processos industrials, com fondre minerals per extreure'n materials purs, utilitzant únicament l'energia solar.

Ens dirigim a la Ciutadella. Encara és terreny militar i només s'hi pot entrar amb visites guiades però avui no n'hi ha. Del seu costat en surt un camí retolat com a Tour de la Citadelle, és un camí que envolta i permet veure la Ciutadella per fora. Com que en el poble tampoc hi ha res més a fer decidim seguir-lo. Al principi el camí segueix les muralles, que serveixen de camp d'entrenament militar, però més endavant se n'allunya i passa per un bosc que està preciós. Tota l'estona anem veient els rètols que indiquen per on va el camí i uns altres que avisen que més enllà del camí és terreny militar i està prohibit entrar-hi. El camí segueix envoltant la ciutadella, arriba al costat de les muralles de la vila i acaba a l'entrada per la que hem accedit al matí.

La veritat és que Montlluís m'ha decebut, no sé si és pel dia plujós o per la nul·la animació del poble però no li trobo l'encant. El millor de la visita ha estat veure els boscos amb colors de tardor de la volta per fora de la ciutadella. Tornem amb bus a Vilafranca i pel camí veiem els dos ponts, el viaducte de Séjourné i el pont suspès Gisclard, que hem travessat aquest matí amb el tren.

Vilafranca de Conflent

Quan vaig ser-hi fa dos estius, Vilafranca de Conflent em va sorprendre i meravellar, però em va quedar molt per conèixer i he decidit tornar-hi aprofitant que està a dues hores en cotxe de casa.

Situada a la confluència dels rius Cady i Têt, i considerada un dels pobles més bells de França, Vilafranca de Conflent és una ciutat medieval fortificada per Vauban amb tres espais declarats patrimoni mundial de la UNESCO: la Cova Bastera, el Fort Libèria i les muralles.

Creuem el riu Cady i travessem les impressionants muralles per la Porta de França per descobrir els carrerons de pedra, plens d'encant i animació d'aquesta petita vila medieval. Passegem pels seus carrers i veiem l'església romànica de Sant Jaume amb una impressionant portalada de marbre rosa. Explica una llegenda que, en un passat llunyà, les bruixes s'amagaven a les coves de Vilafranca per passar l'hivern, quan acabava el fred sortien per celebrar el bon temps amb els vilatans i els aportaven felicitat, alegria i prosperitat per a tot l'any. S'ha convertit en una tradició local regalar bruixes als més propers com a senyal d'amistat, descobrim algunes botigues d'artesania que en venen fetes a mà.

Tornem a creuar les muralles per la Porta del Portalet i, a l'altre costat de la carretera, veiem l'entrada a la Cova Bastera. En Bernard Castillo, propietari de la cova, és qui rep els visitants a l'entrada.

Pugem els 124 esglaons excavats a la roca que ens porten dins d'una gran cova natural i comencem a recórrer els 800 metres de túnels que es poden visitar. D'aquests antics túnels hi penjaven grans estalactites que, a principis del S. XVIII, coincidint amb la fortificació de la cova, van tallar per decorar els jardins de París. Actualment es pot apreciar, allà on es van tallar, les petites estalactites que s'han començat a formar en els darrers tres segles.

Aquesta cova, ja habitada a la prehistòria, va ser fortificada per Vauban, arran de l'ocupació dels Miquelets, per integrar-la en el sistema defensiu de la ciutat i protegir les noves fronteres franceses establertes en el Tractat dels Pirineus. L'entrada actual, artificial, data d'aquesta època, quan la boca natural es va fortificar i va quedar tancada.

Aquesta visita és més interessant del que em pensava i val molt la pena! Esperava trobar-me amb una petita cova i, en canvi, em sorprenen les dimensions els llargs túnels que, segons he llegit, s'estenen fins a 33 km sota la muntanya.

Des de Vilafranca es divisa, dalt de la muntanya, el Fort Libèria, una imponent fortalesa edificada a finals del S. XVII per Vauban i fortificada a finals del S. XIX per Napoleó III. Aquesta estructura militar actualment és una propietat privada que es pot visitar.

El Fort Libèria té dos accessos: unes escales excavades dins la muntanya que connecten la fortalesa amb Vilafranca de Conflent, i un camí que surt de darrera de l'estació del Tren Groc; decidim pujar per aquest i baixarem per les escales. Gran part de la caminada, tota l'estona de pujada, transcorre pel mig del bosc, amb unes vistes fabuloses de la vall del riu Têt i les muntanyes que l'envolten. Arribem a dalt en poc més de mitja hora.

Amb el Tractat dels Pirineus, Catalunya va ser migpartida i la comarca de Conflent va passar a domini francès. Vilafranca, la seva capital, era una porta important d'accés a les valls però de molt mal defensar a causa de la seva posició. Vauban va veure la necessitat de construir un fort per defensar una ciutat massa vulnerable. Adaptada a la manca de terreny la construcció s'estén sobre tres nivells compartimentats amb una caserna a cada un.

Passem un pont i travessem les enormes muralles fins el pati interior on comença una visita autoguiada, amb un fulletó explicatiu fàcil de seguir, i molt ben senyalitzada que ens porta a tots els racons d'aquesta fortalesa. Pugem al camí de ronda del primer nivell, que ens permetrà accedir al segon, fet d'una pedra, que conté abundant marbre rosa, a la part de baix i maons a la part de dalt. El camí està vorejat per baranes de ferro forjat català i té una garita a cada punta.

En el segon nivell, accessible només per dues portes, que es podien tancar en cas d'invasió, hi ha la caserna més gran per allotjar a la tropa. En una de les parets hi podem veure un gran dipòsit d'aigua en el qual recollien l'aigua de la pluja.

En el tercer nivell, el més alt, anomenat torrassa, hi ha una petita caserna d'estil català. A la planta baixa encara hi ha un forn de pa i el soterrani va servir de presó per a les còmplices de les emmetzinadores de la cort de Versalles, tots dos espais acullen una representació de com havien estat.

Aquest nivell era el més vulnerable i Vauban va decidir reforçar-lo amb una paret posterior, amb forma punxeguda, amb una galeria de defensa amb boques de canó i espitlleres, magatzems de pólvora i un passadís que recorre tota la paret. Baixem fins la galeria i recorrem el llarg passadís que servia per protegir el Fort dels atacs que venien de la muntanya.

La capella és l'única part que queda de la casa dels oficials del primer nivell, que va ser enderrocada. Les vidrieres i l'altar són del S. XVII, el campanar, d'estil romànic és del S. XX. La cripta servia de presó per als soldats.

Al S. XIX, Napoleó III va modernitzar la fortalesa afegint-li tres bastions amb un canó dirigit a cada vall i una bateria entre Vilafranca i el castell, i va connectar tots aquests dispositius amb una escala subterrània que baixa fins la ciutat. La idea era tornar a la vila per aquesta escala però ens diuen que estan fent treballs de reparació, per un esfondrament, a la part baixa i estan tancades. Només podem veure l'entrada a l'escala que, amb els seus 734 esglaons de marbre rosa, salva un desnivell de 180 m. Les vistes sobre la ciutat des d'aquesta zona són magnífiques.

Tornem al poble pel mateix camí pel qual hem pujat.

A finals del S. XVII Vauban va convertir Vilafranca en una fortalesa de planta pentagonal amb un baluard a cada angle. La seva muralla és excepcional ja que està formada per dos nivells superposats coberts, el camí de ronda inferior es recolza en les restes dels murs medievals i el superior està cobert, per tal que des de les muntanyes no es veiessin els soldats que feien la ronda, per una teulada de pissarra tradicional. 

El camí de ronda superior es pot visitar. Recorrem tota la muralla, que està molt ben conservada, i veiem algunes torres, els bastions i els patis interiors. Les vistes, des de les finestres, del poble, les muralles i l'entorn són espectaculars. 

Finalment anem a la Cova de les Grans Canalettes, situada a 300 m de la vila, també anomenada "el Versalles subterrani dels Pirineus", li escaurà el nom? 

Un passadís de roca ens porta a una gran sala amb una exposició explicativa després de la qual comencem a veure les primeres formacions, i arribem a l'espectacular Sala Blanca. Un espectacle de la natura en forma d'estalactites, estalagmites i columnes, de totes les mides possibles, algunes petites i primes, d'altres llargues i gruixudes, la majoria d'elles d'un blanc immaculat que dona nom a la sala.

Poc després ens trobem a la Sala del Balcó, una sala molt ample que deu la seva originalitat al sostre de marbre que es va plegar durant l'època de la formació dels Pirineus. Aquí s'hi pot veure una llosa horitzontal, també de marbre, que es va despendre de la volta i va quedar fixada per sempre més, gràcies a la calcita, en posició horitzontal.

Seguim avançant i arribem al que deu ser una de les millors imatges d'aquestes coves, el Llac dels Atols, una gran cova amb un llac del que destaca l'efecte mirall de les seves aigües i les formacions que hi ha a dins, conegudes com a coliflors o coralls subterranis.

Arribem a una gran cavitat anomenada la Sala d'Angkor, on podem veure formacions tant impressionants com la Tomba de Martel, una immensa columna de més de 350000 anys d'antiguitat que rep aquest nom en honor al fundador de l'espeleologia francesa; i altres com els Orgues, la Colònia Catalana, la Sagrada Família o Montserrat.

Al fons d'aquesta cavitat hi ha el Balcó de les Tenebres, des d'on es pot veure la Cúpula Vermella i l'Avenc, separats per 50 metres entre els punts més alt de la cúpula i el més baix de la fosa, per on discorre un riu subterrani.

De tornada podem admirar de prop el Sostre d'Excèntriques, estalactites deformades per diversos factors com els moviments de l'aire o la presencia de minerals. 

Aquestes coves m'han semblats espectaculars, de les més maques que he vist sinó les millors.