Rano Kau i Orongo

Avui vull anar a veure el cràter Rano Kau i el poblat cerimonial Orongo. Es pot fer fàcilment a peu des de Hanga Roa. La primera parada la faig tot just sortint del poble, a Ana Kai Tangata, on hi ha una cova relacionada amb la cerimònia Tangata Manu (cerimònia de l'home - ocell). Els penya-segats, clarament d'origen volcànic, on hi ha la cova són espectaculars.

Hi baixo però cap al final de l'escala hi ha cartells de perill per despreniments, decideixo no passar a la cova ... se suposa que s'hi poden veure pintures en blanc i vermell que representen, sobretot, al Manutara, un ocell migratori que nia cada primavera als illots que hi ha davant d'Orongo.

Encara que no pugui veure la cova, les vistes tant dels penya-segats com del cràter Rano Kau valen la pena.

Segueixo endavant per Te Ara, aproximadament el mateix camí que fa 150 anys seguien per arribar al poblat cerimonial d'Orongo per participar al ritual Tangata Manu. El camí ascendeix entre mig de boscos al principi i matolls més endavant.

Poc a poc m'allunyo del poble i quan miro enrere el vaig veient amb els altres volcans que formen l'illa al fons, les vistes són realment boniques.

Arribo a dalt i travesso la carretera, des d'aquí es pot veure el cràter Rano Kau, m'encanta! El cràter és un aiguamoll amb unes condicions d'humitat i llum que fan que tingui el microclima perfecte per tal que hi creixin de forma silvestre plantes natives i endèmiques de Rapa Nui. Es pot recórrer gran part de la vora del cràter, ho faig ... les vistes són increïbles!

Quan quasi sóc al final del camí decideixo fer mitja volta i anar cap a l'altra banda, on hi ha el poblat cerimonial Orongo. Aquesta és una de les visites imprescindibles de l'illa. Aquest poblat era la base de la cerimònia de l'home-ocell. Es poden veure cases sense reconstruir i altres reconstruïdes.

Vistes als illots on nien els ocells i en els que els competidors havien d'aconseguir el primer ou i retornar al poblat sense que es trenqués. I alguns petroglifs, els que no van ser espoliats ...

Acabada la visita torno al poble, em plou pel camí, aquí el temps pot ser molt canviant i la pluja un fenomen molt habitual ... Descanso una estona abans d'anar cap a Tahai a veure la posta de sol, llàstima que hi ha núvols baixos ... però tot i així té encant!

Cap a Rapa Nui (Illa de Pasqua)

Avui començo una etapa en solitari ... Em llevo molt aviat, els tràmits per volar a Rapa Nui són més llargs dels habituals i recomanen estar 3 hores abans a l'aeroport. Agafo el bus i arribo a l'aeroport, omplo el formulari d'ingrés a l'Illa de Pasqua, faig el check-in i facturo, passo el control PDI i el control d'accés a la zona d'embarcament ... tampoc n'hi ha per tant, em sobren dues hores!!!

Finalment anuncien la porta d'embarcament i hi vaig, comença i pujo a l'avió ... sorpresa! El meu bitllet és business, amb raó em va sortir tan car!

Després de 5 hores i mitja de vol aterrem a Hanga Roa, l'únic poble de l'Illa de Pasqua. L'aeroport és diminut, ni tan sols sembla un aeroport ... baixem de l'avió i ens indiquen cap on hem d'anar per recollir les maletes.

A fora de l'aeroport hi ha tot de gent amb cartells i collarets de flors, localitzo el del meu hostal, amb el meu nom i l'home que espera em posa el collaret. Em porta a l'hostal, amb dos hostes més, on ens rep en Pepe, el propietari, que m'ensenya el lloc, és fantàstic!

Després de deixar les coses vaig a passejar, aquesta tarda la dedicaré a situar-me ... és un poble petit que combina carrers asfaltats i sense asfaltar, amb cases petites, allotjaments, botigues i flors, moltes flors!

Vaig cap al port on un pescador ens ensenya als turistes les tortugues que neden pel port ... són tortugues verdes, poden fer fins a 1'5 m, i s'acosten al port per alimentar-se d'algues i de les restes de la pesca.

Aquí veig també el meu primer moai, Ahu Tautira.

Segueixo caminant pel costat de la platja, cap al nord, i veig dos moais més, un d'ells amb tocat al cap.

Passo pel costat del cementiri, és obert, senzill i es veu ben cuidat ... no és gaire diferent de l'estil de cementiris que he vist pel nord de Chile i Bolívia ...

Finalment arribo al meu objectiu, Tahai, un complex cerimonial amb tres plataformes cerimonials, Ahu Tahai és el del centre, amb un sol moai, el del nord és Ahu Ko Te Riku, també amb un moai amb ulls i tocat, i el del sud és Ahu Vai Uri, amb cinc moais de diferent mida i forma ... aquest és el lloc per venir a veure la posta de sol.

Després vaig a l'allotjament i en Pepe ens convida a sopar peix a la brasa.

Ruta arqueològica per l'antiga llacuna Tagua Tagua

Avui, amb la Claudia, m'he apuntat a una excursió per visitar l'antiga llacuna Tagua Tagua. Aquesta llacuna estava situada en una vall envoltada de turons a San Vicente de Tagua Tagua. Fa 190 anys es va assecar artificialment per convertir la llacuna en camps de conreu.

Actualment, a l'espai que ocupava el llac hi ha fèrtils terres de conreu i, com antigament, les comunitats es troben al seu voltant, als peus dels turons. En aquesta zona s'han trobat restes d'assentaments humans de fa, com a mínim, 8000 anys.

Fem una primera parada al jaciment de fòssils marins El Salvador. A la base veiem petits fòssils però a dalt es poden trobar fòssils més grans com el que podem veure al MELT (Museo Escolar Laguna Tagua Tagua).

La següent parada és l'antic cementiri indígena de Cuchipuy. En aquest cementiri s'han trobat, fins ara, restes humanes de quatre èpoques diferents, les més antigues són de fa 8000 anys.

Parem a l'assentament Santa Inés, aquí també es va trobar i excavar un cementiri indígena. Dalt d'un dels turons podem veure una verge blanca que marca el lloc on hi ha restes de les muralles d'una antiga pucará inca.

Finalment anem al MELT, una antiga escola reconvertida en museu. Aquí s'han trobat restes que mostren que en aquesta zona hi havia hagut gontoferios, un animal prehistòric avantpassat de l'elefant.

En el museu ens expliquen algunes de les llegendes de la zona, entre elles la del monstre del llac.

Caminant una mica arribem al canal de desguàs, segons la llegenda obert per una bruixa, que va servir per assecar el llac i que ara recull les aigües que baixen pels torrents dels turons que envolten aquesta vall.

Santiago de Xile

Acabat el periple per terres andines, després de moltes hores de trajecte en un bus nocturn, que ens porta de Purmamarca a Calama a través del Paso de Jama, seguit d'un avió, de Calama a Santiago, torno a ser a la capital de Xile.

Pas de Jama, entrant a Xile

Ja vam tenir una primera presa de contacte i ara aprofitem un parell de dies per fer les visites que van quedar pendents. El primer dia comença amb un imprescindible, el Museo Chileno de Arte Precolombino.

Està dividit en dues grans exposicions permanents. A "Chile antes de Chile" s'exposen peces de les cultures aborígens que avui formen part del territori xilè: aymares, inques, rapa nuis, mapuches ...

Chemamull, estàtues funeràries mapuches

El que més m'ha impressionat són els quipus, un sistema de cordes i nusos utilitzats pels quipumanyocs, administradors de l'Imperi Inca, per portar el registre i la comptabilitat. Es creu que els nusos de les cordes codifiquen valors numèrics amb un sistema posicional decimal.

Quipu

A "América Precolombina" hi ha vuit sales d'exposició d'art precolombí dels pobles de centre i sud Amèrica.

Després entrem al Museo de Historia Nacional, situat a la Plaza de Armas, un repàs de la història de Xile des de la independència fins la mort del president Salvador Allende amb el cop d'estat. Volem pujar a veure les vistes des de la torre del rellotge ... però ja està tancada ...

Per acabar el dia pugem al Cerro de Santa Lucía, un turonet reconvertit en un parc ple de camins i escales força laberíntic, per poder tenir vistes de la ciutat.

El segon dia comença amb la visita al Palacio de la Moneda. Antigament, com diu el nom, aquest edifici era la fàbrica on s'encunyaven les monedes de Xile, actualment és la seu del govern del país.

Durant la visita ens expliquen la història de l'edifici, veiem diversos patis i algunes dependències. Cada 48 hores hi ha el canvi de guàrdia i, precisament, coincideix amb la visita, així que aprofitem per veure-ho.

A la tarda la Claudia m'ha convidat a fer una xerrada als seus alumnes de "Didáctica de geometría y estadística" a la Universidad de Santiago de Chile, he acceptat i he fet el taller "Construyendo polibrics", ha estat una experiència fantàstica, als alumnes els ha interessat molt, han fet algunes construccions i hem pogut parlar una estona.

Humahuaca: Cerro Hornocal

Aquest matí hem anat a Humahuaca, el poble que queda més al nord de la Quebrada. Hem passejat pels seus carrers empedrats, hem vist la plaça central amb l'ajuntament, l'església i l'enorme monument de la independència i hem mirat les paradetes que hi havia tant a les escales del monument com als carrers.

Després de dinar hem anat a visitar el Cerro Hornocal, sembla que la millor hora és a la tarda, cap a la posta de sol ... però està ennuvolant i potser els colors de la muntanya es veuran apagats. El Cerro Hornocal, àrea declarada Patrimoni de la Humanitat, és una formació sedimentària estratificada de 75 milions d'anys.

El 4x4 en el que anem agafa una carretera sense asfaltar que comença a pujar, la carretera és prou bona i no sembla que pugi massa, fins que mires enrere ... Parem en un mirador des d'on es veu perfectament la carretera i tot el que hem pujat, dels 2939 als 4200 msnm!

El camí segueix pujant, l'aparcament del mirador del Cerro es troba a 4350 msnm. Des d'aquí surt un camí que porta al mirador ...

El camí comença amb una baixada molt pronunciada que més endavant es suavitza. La imatge del Cerro és molt espectacular, alguns diuen que s'hi veuen 14 colors, d'altres que se'n poden veure fins a 32 ... no en tinc ni idea, a mi em fascina que els colors fan com capes sobre la muntanya seguint el relleu.

Al cap d'una estona d'estar al mirador tenim sort i el sol surt de darrera els núvols, ara els colors es veuen millor i són més vius (les fotos no li fan justícia).

Ens hi quedaríem més però ens espera una bona pujada cap al cotxe! De tornada no podem parar de girar la vista enrere, seguim veient les muntanyes de colors i fan un contrast molt especial amb els matolls grogosos que cobreixen el terra.

I, de moment, m'acomiado d'Argentina per tornar cap a Xile ... però el viatge encara no ha acabat ...

Tilcara: Pucará i Garganta del Diablo

Avui fem visita a Tilcara.

Anem a la Pucará, un poblat prehispànic amb algunes cases reconstruïdes que es troba en un turonet al costat de l'actual poble, des d'on es domina tot el voltant.

Les muntanyes que envolten la quebrada es veuen des d'aquí en tota la seva esplendor.

Tota la Pucará està plena de cactus, alguns ja morts, dels que només en queda l'esquelet, aquesta fusta foradada que utilitzen com a bigues a les cases, per fer tanques, marcs, làmpades i molts objectes de decoració.

Volem anar a la Garganta del Diablo, està a 3'5 km del poble i hi ha un desnivell positiu de 350 m, no tenim temps d'anar-hi a peu, fer la visita i tornar ... decidim anar-hi en taxi i tornar a peu. Entrem al congost i caminem riu amunt per anar a veure la cascada. El camí s'acaba de seguida i anem seguint i travessant el riu, per sort poc cabalós, entre parets de pedra amb alguns cactus. Paisatge impressionant!

Arribem a la cascada, hi ha un grup d'adolescents d'una sortida escolar que s'hi acaben de banyar tot i els cartells de prohibició ... han d'estar congelats! Marxen de seguida i podem gaudir del paisatge i la cascada quasi en solitari.

Una estona i tornem enrere, la llum va canviant, l'espai és hipnotitzador, em podria passar hores aquí llegint, escrivint, fent fotos ... però hem de tornar.

Arribem a l'inici i ens fixem com es tanca el congost, el riu cau entre dues parets enormes i que es troben a poca distància l'una de l'altra ... baixem per una escala a una pasarel·la que ressegueix el congost alguns metres ... impressionant!

Comença la pujada de tornada i fem les últimes fotos. Sortim i anem a buscar el camí per baixar a Tilcara, no costa gens trobar-lo, està indicat ...

Comencem a seguir el camí, després del primer revolt em quedo sense paraules, quin paisatge! El camí baixa enmig de cactus, a la nostra esquerra veiem les parets formades per l'erosió del riu i al davant, al fons, les enormes muntanyes que tanquen la quebrada.

La baixada és molt senzilla i agradable, poc a poc anem entrant al llit del riu on descobrim cases, camps, animals i vegetació increïblement verda per aquesta zona ...

Arribem al poble en poc menys d'una hora i aprofitem per fer una volta i visitar-lo una mica.