Est de Yerevan i tornada

Últim dia per Armènia ... hem deixat pel final algunes visites que destaquen dins els imprescindibles i que estan molt a prop de la capital. Ens dirigim cap a l'est, pel camí parem en una benzinera que té molt bones vistes.

En primer lloc anem al monestir de Geghard, un temple del S. XII excavat en unes roques. Arribem força aviat i aparquem, ja hi ha paradetes de souvenirs, menjar i dolços típics. A l'entrada del temple hi ha alguns kachkars.

Travessem la muralla que envolta el recinte principal i entrem a Surp Astvatsatsin, església de la Santa Mare de Déu, de principis del S. XIII, on podem veure un magnífic gavit amb una cúpula foradada que deixa entrar la llum i algunes capelles amb fabuloses talles. Sobre la porta sud, hi ha un escut d'armes familiar del príncep Zacaries que la va construir, en el qual el lleó simbolitza el poder de la reialesa.

Entrem a les capelles excavades a la roca al S. XIII que hi ha al costat del gavit. En una hi ha una pila amb aigua de font i khachkars i a l'altra el nínxol de quatre columnes del príncep Papaq Proshian i la seva dona, amb l'escut d'armes de la família, mostra dos lleons encadenats i una àliga, tallat a la roca superior. Des d'un forat que hi ha al sostre es pot veure una d'aquestes capelles. He de dir que aquestes capelles m'impressionen més que l'església principal.

Sortim i pugem els graons situats a l'esquerra de l'entrada on trobem un passadís amb khachkars tallats que porta a una immensa volta funerària del S.XIII. En una de les cantonades veiem el forat al terra per on es veu l'església de baix.

Podem comprovar la sorprenent acústica d'aquest espai quan dues dones i dos homes es posen en rotllana sota la cúpula i comencen a produir sons vocals en diferents tons, un regal improvisat per la nostra oïda! 

Darrere de l'església, uns esglaons ens condueixen a algunes cel·les monacals i més khachkars, una paret ben curiosa. Sortint per l'altre costat del monestir trobem el rierol i un preciós pont que el creua. 

Aquest monestir realment m'ha impressionat molt! Deixem Geghard i anem cap a Garni, a uns 10 km.

Garni és un temple d’estil hel·lènic dedicat al déu del sol que fou construït pel rei Trdat I en el S. I. El temple va ser reconstruït a finals del S. XX ja que havia estat en gran part destruït per un terratrèmol. El paisatge del voltant del solitari temple és espectacular.

Pugem les monumentals escales i ens delectem passejant entre les columnes jòniques que envolten la petita estança principal que ocupa el centre del temple.

Sota les ruïnes, en el congost del riu Azat, hi ha la Simfonia de les Pedres, una formació rocosa d’origen volcànic que ens costa de veure des de tant lluny encara que, a falta de prismàtics, el zoom de la càmera ajuda força.

A Arinj, un poble que es troba a prop de Yerevan, Tosya Gharibyan li va demanar al seu marit Levon Arakelyan un soterrani per guardar les patates, l'home va començar a excavar i no va parar. Durant 23 anys, amb eines rudimentàries, Levon va excavar un laberíntic temple subterrani de set pisos!

Arribem a Arinj, deixem el cotxe i ens dirigim a l'adreça on es troba el temple subterrani de Levon. Truquem al timbre i per telèfon, passa una estona abans no ens obren. Es tracta d'una casa particular, l'esposa de Levon va decidir obrir els túnels al públic després de la mort del seu marit, i són la filla i la neta les qui s'encarreguen de les visites guiades. 

Ens deixem guiar pels túnels, veiem algunes estances amb columnes esculpides a les roques, petits altars i decoracions diverses. És molt curiós, m'agrada ... i pensar que una sola persona va ser capaç de construir tot això!

Sortint dels túnels entrem a una petita sala on tenen les eines utilitzades per Levon i fotos. Coneixem a Tosya i ens ensenya el jardí de pedra, també dissenyat pel seu marit, abans de sortir de la casa.

Tornem a Yerevan, dinem i anem al Matenadaran, el museu de manuscrits. A la base de l'enorme edifici, semblant a una catedral i orgull de tots els armenis, hi ha una estàtua de Mesrop Mashtots, l'inventor de l'alfabet armeni, ensenyant-lo a un deixeble. Pugem fins la porta, custodiada per sis estàtues d'erudits i escriptors.

El primer matenadaran (biblioteca) de textos armenis va ser construït al s. v per Mesrop Mashtots a Echmiadzín, i contenia milers de manuscrits. Amb les invasions al llarg dels segles es van produir enormes pèrdues degut a saquejos i a incendis, però van sobreviure 1800 manuscrits exquisidament il·lustrats i enquadernats, que són la base de la seva impressionant col·lecció. Encara que només s’exposa una petita part dels 23000 manuscrits, fragments, documents i mapes que formen la col·lecció, em sembla impressionant. Entre les nombroses obres m’impressiona veure una còpia manuscrita dels Elements d’Euclides.

Encara no he estat al Centre Cafesjian per a les Arts, popularment conegut com la Cascada, així doncs faré una passejada per visitar-lo. Aquest centre d’art es va començar a construir a la dècada de 1920 però les obres es van paralitzar després d’un terratrèmol, fins que el filantrop armeni nord-americà Gerard Cafesji en va finançar la finalització i la transformació en un espai d'art contemporani de diversos nivells.

Davant la Cascada, al jardí d'escultures hi ha, entre altres obres, tres enormes obres de bronze de l'escultor Fernando Botero, la meva preferida és l’enorme Gat Negre, com no!

S´accedeix a les sales d´exposicions a través d´una escala mecànica interior al costat de la qual s'exposen obres d´art, escultures i mobles contemporanis de la col·lecció personal de Cafesjian, amb una tònica excèntrica que a mi no em diu gran cosa.

L’escala exterior, amb bones vistes cap a la ciutat, és un lloc popular per contemplar la posta de sol mentre, discretament, els més joves hi fan el botellot.

L'última nit a Armènia decidim fer una altra cata de vins, acompanyada de formatges, i després anem una estona a un local a escoltar música i prendre uns còctels de comiat.

__________________________________________________

Després d'esmorzar recollim les coses i anem a l'aeroport per tornar el cotxe i esperar els nostres respectius vols. Aquesta vegada torno a volar a Barcelona via Milà però no amb FlyOne sinó amb WizzAir, i després a Barcelona amb Vueling. Per variar els dos vols van puntuals i arribo a casa sense contratemps.

I nou recompte de països, afegint-ne un a Àsia:

Àfrica (6)	Amèrica (7)	Àsia (10)	Europa (19)	Oceania (0)
Egipte Gàmbia Marroc Senegal Tanzània Tunísia	Argentina Bolívia Estats Units Guatemala Mèxic Perú Xile	Armènia Filipines Indonèsia Iran Japó Jordània Malàisia Myanmar Tailàndia Turquia	Andorra Bulgària Ciutat del Vaticà Dinamarca Espanya Estònia Finlàndia França Hongria Irlanda Islàndia Itàlia Països Baixos Polònia Portugal Regne Unit Romania Suècia Suïssa
TOTAL: 42 països

Yerevan

Avui dediquem el dia a la capital, Yerevan. Després d'esmorzar ens dirigim a Tsitsernakaberd, fortalesa de les orenetes, un turó a uns 10 minuts, en cotxe, del centre de Yerevan, per visitar el monument i museu commemoratius del genocidi armeni.

A principis del segle XX, a l’est de l’imperi otomà, l’actual Turquia, hi havia una comunitat d’uns dos milions d’armenis. En el marc de la I Guerra Mundial, el govern es va proposar la reforma de l’imperi i el desenvolupament d’una política d'homogeneïtzació que implicava l'expulsió i l'eliminació de les poblacions no turques. Els armenis, que habitaven gran part del territori controlat per Constantinoble, així com també grecs, assiris i àrabs, van ser víctimes d'aquestes matances. El 1915 centenars de figures públiques armènies van ser arrestats i executats o deportats. s'estima que un milió i mig d’armenis van ser víctimes de les matances, sotmesos a expropiacions, persecucions i tortures, i obligats a deixar les seves terres en caminades forçades a través del desert, on la majoria va morir.

Ens acostem al Memorial on veiem una estela commemorativa de 44 metres d'alçada que representa el renaixement de la nació armènia; dotze esteles agrupades en un cercle, que representen les províncies d’Armènia que actualment formen part de Turquia, dins el qual hi ha flama eterna, signe de dol; i un mur de 100 metres en el qual estan inscrits els noms dels principals pobles afectats per les matances.

Al costat hi ha avets plantats per líders polítics i personalitats amb plaques en reconeixement del genocidi, oficialment reconegut només per 29 països, ja que molts continuen considerant la massacre com a crims de guerra.

Finalment entrem al museu, ens passem una bona estona recorrent les sales on textos, fotografies, vídeos i objectes transmeten els horrors del genocidi. Sí! La paraula genocidi és la que millor defineix aquest horror. M'impressiona molt com van voler esborrar tot rastre de la cultura armènia, tant pel que fa a persones com a construccions, del que consideraven territori otomà. 

Tornem al centre i aparquem el cotxe per fer un recorregut a peu. Comencem per l'animada Plaça de la República, considerada el cor de la capital. Està envoltada per alguns edificis del Govern actuals i antics, l'Armènia Marriott Hotel i el Museu d'Història i la Galeria Nacional. Al centre de la Plaça hi ha les fonts musicals, una atracció que només funciona a l'estiu, i, com a curiositat, sota la plaça hi ha un gran búnquer, tancat al públic, que es va construir durant la Guerra Freda per protegir els alts funcionaris en cas d'un atac nuclear.

Passegem per la Tashir Street, un carrer peatonal que amaga un megacentre comercial subterrani amb múltiples entrades, fins arribar a la Plaça de l'Opera, presidida per l'enorme edifici circular on hi ha programats diversos espectacles.

Al costat, en el parc Martirós Saryan, els pintors exposen i venen les seves obres, n'hi ha de tot tipus, algunes em criden l'atenció i m'agraden, d'altres les trobo horribles ... és qüestió de gustos ...

Volem anar a passejar pel barri de Kond. Diuen que, fins no fa gaire, el centre de Yerevan estava ple de preciosos edificis del S. XIX i que els barris del sud es caracteritzaven per les seves boniques cases de fusta, però la majoria d’aquestes construccions s’han enderrocat per construir enormes edificis d’estil soviètic sense cap mena de gràcia. Tot i que els últims anys s’ha intentat aturar aquesta destrucció, el mal ja està fet i queda molt poc del passat presoviètic de la ciutat. Així un dels pocs barris del S. XIX relativament intacte és Kond.

Entrem al barri i passegem pels seus costeruts i laberíntics carrerons. Les edificacions són força diferents que les del centre però el barri sembla bastant desgavellat i pobre, allunyat de les rutes turístiques. Potser sí que hem fet un petit viatge al passat! 

Sortint de Kond anem a visitar la mesquita blava. Aquesta mesquita, reconstruïda amb finançament iranià a finals de la dècada de 1990, és l'única que està en funcionament de la ciutat, ja que, com les altres vuit que hi havia a Yerevan a principis del S. XX, es va tancar durant l'era soviètica. Per fora només es veu una paret decorada entre altres edificis del carrer, però per dins em sorprèn el jardí i les decoracions dels diferents edificis del complex que té al seu voltant. 

Volem anar al Matenadaran, el museu de manuscrits, però se'ns ha fet tard i ens aturem a dinar. Estem lluny del museu i, tenint en compte que tanca a les 17h, no tindrem temps de visitar-lo, així que ho deixem per demà i tornem cap al centre. Anem al nostre hotel, el Moscow Hotel, a la plaça Charles Aznavour, dedicada a un cantant armeni i pugem al balcó del segon pis. 

Veiem que estan preparant una alfombra vermella amb unes cordes a cada costat, preguntem i ens diuen que avui hi ha l'estrena d'una pel·lícula armènia al Moscow Cinema. A dins, en el primer pis, del que tenim molt bones vistes, estan preparant un còctel amb taules plenes de copes. Decidim quedar-nos a veure què passa.

Comença a arribar gent, passen per l'alfombra roja i es fan fotos. A dins es va omplint, la gent es saluda, es posen en grups per parlar i es segueixen fent fotos ... i si ens hi colem? Jo no ho veig gens clar i em costa baixar, però al final ho faig. No ens costa gens baixar les escales i, dissimuladament, ficar-nos entre la gent. Prenem una copa, ens fem fotos en el photocall i, fins i tot, amb un dels actors. 

Quan la gent comença a entrar a la sala de cinema per veure la pel·lícula, anem dissimuladament cap a les escales i sortim. Deixant de banda que per entrar tenen una llista, tampoc entendríem absolutament res! Anem a la plaça i ens fem fotos a l'alfombra vermella i amb els panells lluminosos on van sortint els actors protagonistes de la pel·lícula.

Ha estat un final de dia molt divertit!!!

Del Llac Sevan a l'oest de Yerevan

Ens acostem al llac Sevan i, quan aconseguim trobar el camí, donada la inexistent senyalització, pugem les escales per visitar el monestir de la península de Sevanavank i obtenir unes bones vistes del llac. Segons la guia, el llac Sevan ofereix infinites tonalitats que van del blau turquesa al blau fosc, avui, però, el cel ennuvolat es reflexa en el llac donant-li infinites tonalitats que van del gris clar al gris fosc. Des d'aquí hi ha bones vistes d'una petita part d'aquest immens llac, que, situat a 1900 msnm, té una extensió de 1240 km².

En aquest altiplà que s'endinsa al llac hi ha dues esglésies, Surp Astvatsatsin i Surp Arakelots, construïdes al S. IX. Les dues estan tancades i no les podem veure per dins; per fora són maques, petites, no tant espectaculars com algunes de les que ja hem vist, però aquest entorn, amb el llac de fons, les fa especials.

Deixem enrera el llac i de camí cap a Yerevan farem algunes visites més.

L'any 405 Mesrop Mashots va inventar un revolucionari alfabet armeni que constava de 36 lletres, les quals també representaven valors numèrics i, combinant-les, es podia escriure qualsevol número. Aquest alfabet fou creat per tal que el recent fundat regne cristià pogués tenir la seva pròpia bíblia i també es van començar a traduït textos científics i tractats de medicina del grec i el llatí. Per commemorar el 1600è aniversari de l'alfabet, el 2005 van crear el Monument a l'alfabet armeni on hi ha representades les 39 lletres actuals que el componen. Passegem entre aquestes lletres gegants i intentem afegir-ne algunes més.

Molt a prop hi ha el Monestir de Hovhannavank, que va ser un important centre educatiu i teològic on es traduien, es transcrivien i s'il·lustraven manuscrits. Entrem al recinte, envoltat per una paret de pedres fosques i ens trobem amb un imponent edifici, també de pedra fosca, format per dues esglésies adjacents, la basílica del S. V i l'església de Sant Joan del S. XIII.

S'accedeix al temple a través d'un gavit (una avantsala) amb una impressionant cúpula i finestres amb columnes que deixen passar la llum, i uns enormes i preciosos khachkars, em sorprèn molt. Sembla que cada monestir o església que visitem té algun detall nou que la fa diferent de les que ja hem vist.

Dins de les dues esglésies els altars em recorden un teatre del qual encara no han obert el teló ja que queden tapats per dues cortines de colors vius, una blava i una granat. A més hi veiem gravats a les parets, alguns frescos, escales volants i magnífics canelobres penjats del sostre.

Sortint del monestir comprem fruits secs i dolços típics a unes venedores. A mi m'agrada el dolç i la mel però aquests són massa dolços, fins i tot per a mi!

El complex monàstic d’Echmiadzin és la seu de l’església apostòlica armènia. En aquest lloc diuen que Grigo Lusavorich va tenir la visió divina d’un raig de llum i hi va construir la primera església mare armènia. Ja des de fora es veu la importància d’aquest espai, l’entrada és un bloc de pedra amb figures tallades imponent, no m’acaba de fer el pes.

A dins, entre els seus jardins, hi ha tot una colla d'edificis força disconnexos entre ells, cada un d'una època i un estil arquitectònic diferent i sense massa encant. Ens acostem al temple principal, Mayr Tachar. Encara que la construcció original és de principis del S. IV, va haver de ser reconstruïda  a finals del S. V i, posteriorment, es van fer diverses obres d’ampliació entre els segles VII i XVIII. L’entrada de l’església i el campanar de tres plantes són els únics elements que em criden l’atenció. No hi podem entrar ja que estan restaurant l’interior del temple.

Veiem al davant el Palau del catholicós (el cap de l'església armènia), una altre església contemporània, alguns kachkars, la biblioteca i l'antic refectori, un bonic edifici ara convertit en restaurant, aprofitem per dinar-hi.

Abans d'arribar a Yerevan visitem la Catedral de Zvartnots, la “Catedral dels Àngels Celestials”, que va ser construïda al S. VII i destruïda tres segles més tard. Va ser concebuda per albergar les relíquies de Surp Grigor Lusavorich, el primer catholicós de l'Església armènia. Les ruïnes van quedar enterrades fins al s. XX, quan van ser excavades i la catedral es va reconstruir parcialment en forma poligonal amb nombroses columnes d’estil jònic que sostenen arcs tallats.

Les ruïnes m’agraden molt, tot i que em fan pensar més en un temple grec que en una catedral cristiana. Al fons veiem el Mont Ararat, que a aquesta hora està il·luminat. Passegem per les ruïnes, a més del temple veiem les restes del Palau del catholicós, nombroses pedres numerades amb dissenys diversos que han tret de les excavacions i uns capitells que tenen àguiles tallades.

Anem a Yerevan on passarem les últimes nits. Ens allotgem al Moscow Hotel que es troba en un lateral de l'històric Moscow Cinema. Aquest cinema, inaugurat el 1936, va ser edificat al lloc on hi havia hagut l'església de Sant Pau i Sant Pere, que va ser demolida a la dècada de 1930 per les autoritats soviètiques. El cinema ha estat remodelat diverses vegades, la darrera el 1999 quan va ser privatitzat. Actualment el cinema té 4 sales de projecció, dues grans i dues petites, i és la seu principal del Golden Apricot Yerevan International Film, un festival de cinema internacional que se celebra a Yerevan cada any des del 2004.

Pel sud d'Armènia

Des de la terrassa de l'hotel tenim unes magnífiques vistes de la vall on es troba Goris. Encara que la zona, envoltada per muntanyes, és molt maca, no es pot dir el mateix del poble, la majoria d'edificis són tosques construccions de pedra grisa del S. XIX i els carrers estan força deteriorats i plens de sots.

Sortim del poble per una carretera que s'enfila muntanya amunt i parem en una construcció que no tinc ni idea de què deu ser, em fa pensar en alguna mena d'església de pedra modernista però no té portes i, per tant, no es pot accedir a l'interior. El que sí ens ofereix són vistes cap a les muntanyes, la vall i el poble de Goris.

Ens dirigim a l'antic Khndzoresk, un poble ja habitat al S. XIII, excavat a les parets volcàniques de Khor Dzor, que fou abandonat el 1931 al ser destruït per un terratrèmol. Deixem la carretera principal i entrem en una pista de terra que, novament, ens mostra vistes espectaculars. Al nostre voltant un espai immens de muntanyes i valls em fa sentir petita alhora que em transmet una profunda sensació de pau.

Deixem el cotxe a l'aparcament, passem per davant d'un bar i comencem a baixar unes llargues escales de fusta que ens condueixen a un pont penjant que travessa un barranc, mentre al davant comencem a distingir un laberint de corriols, alguns forats entre les roques que deuen ser coves, i ruïnes de petites edificacions. El llarg pont, de 160 metres, travessa un profund barranc. Per sort sembla força sòlid, no es mou gaire i als laterals hi ha baranes.

Hi fem una breu visita tot i que crec que hi podria haver passat unes quantes hores i que per explorar-lo en la seva totalitat em caldrien alguns dies. Caminem pels corriols i entrem a algunes coves que tenen diverses estances connectades per portes, el que podrien ser estanteries o rebosts i algunes finestres. M'encanta, val molt la pena haver arribat fins aquí.

Seguim el nostre camí cap al sud per la carretera que porta a la frontera amb Iran, és una carretera amb molts esvorancs, força circulada i per la qual hi passen molts camions. El nostre objectiu és Halidzor, on hi ha el Wings of Tatev, el telefèric reversible sense parades més llarg del món que, en un trajecte de 5'7 km que dura 12 min, arriba al monestir de Tatev creuant el congost del riu Vorotan. Tot i que pel nivell de vida d'Armènia és força car, el telefèric ens estalvia seguir 14 km més per una carretera de muntanya plena de corbes i amb un trajecte d'aproximadament una hora i mitja de durada.

Abans d'arribar, divisem la silueta del monestir des del telefèric, a aquesta hora del dia a contrallum, amb les muntanyes nevades de fons.

El monestir fortificat de Tatev és un monestir armeni del S. IX, situat en un ampli altiplà al costat d’un profund congost del riu Vorotan, a prop del poble de Tatev. Durant els segles XIV i XV el monestir va albergar una de les universitats medievals més importants d'Armènia, que va contribuir a l'impuls de la ciència, la religió i la filosofia, la reproducció de llibres i el desenvolupament de les miniatures o dels manuscrits il·lustrats. Aquest monestir és un lloc venerat pels fidels armenis ja que la icona nacional Surp Grigor Tatevasi hi està enterrat.

Entrem al recinte i veiem Surp PoghosPetros, del S. IX, una imponent església amb una torre adornada amb curiosos gravats a la qual hi ha adossada una altra església més petita, Surp Grigor, construïda a principis del S. XX.  A les fortificacions podem visitar les antigues estances, com un menjador, la cuina o l'habitatge del bisbe amb fabuloses vistes cap al riu. Sobre la porta d’entrada hi ha una petita capella, hi pugem i tenim bones vistes de tot el complex.

Tornem amb el telefèric i seguim, en sentit contrari, la mateixa carretera fins a Yeghegnadzor, on ens desviem cap a l'est per anar al llac Sevan. Fem una breu parada a Noratus per veure els, aproximadament, nou-cents kachkars del S. X que hi ha en el seu cementiri. Tots els kachkars, de pedra vermellosa estan encarats cap a l'oest, així doncs la millor hora del dia per veure'ls i fotografiar-los es al capvespre, quan el sol els il·lumina directament i en ressalta el color. Es pot passejar tranquil·lament entre aquestes curioses pedres esculpides, totes amb la seva creu i altres elements decoratius, tot i que conformen un laberint ja que sembla que s'han anat posant sense cap mena d'ordre; n'hi ha de solitaris, formant petits grups o en una llarga fila. El cementiri ens regala una curiosa i fotogènica imatge.

Després ens dirigim a Sevan, un poble sense cap interès tret de la seva proximitat al llac homònim. Ens allotgem a l'hotel Aragast, molt recomanable, regentat per una agradable família que ens ensenya el celler, al costat mateix de la recepció de l'hotel, on produeixen cervesa i ens conviden a provar-la, segons les meves companyes de viatge és excel·lent.

Per acabar el dia sopem al restaurant de l'hotel, un petit establiment sense encant al davant mateix, en el que possiblement no hauríem entrat. Provem el kebab de pollastre i de vedella, i l'ichkhan, un peix autòcton del llac Sevan, acompanyat de verdures, tot fet a la brasa.