Cap d'any a la Comunitat de Badian

Abans de deixar l'allotjament visitem l'Atelier, un projecte de la ONG Bassari Africa que treballa per oferir mitjans de desenvolupament a través de les dones. L'Atelier és un taller de patronatge i costura que té com a finalitat formar les noies per tal que tinguin un ofici que els permeti ser autosuficients. Al costat del taller han construït una cuina, un menjador i un hort, i habitacions per tal que puguin participar en el projecte noies que viuen en poblats més allunyats. Avui no hi estan treballant però podem veure les instal·lacions i comprar algunes de les seves creacions.

Pugem a la furgoneta i fem una parada al costat del poble des d'on tenim bones vistes del riu Gàmbia.

Deixem enrere Afia per dirigir-nos al campament solidari de Badian. Poc abans d'arribar-hi travessem Mako, un poble que s'estén als dos costats del riu Gàmbia. Fem una parada, passegem pel poble i ens dirigim al pont des d'on veiem en el riu moltes dones, i algun home, que estan rentant. Baixem a la vora del riu i recorrem una mica el poble. Els nens se'ns acosten de seguida, detectem algunes diferències amb els dels pobles més petits, aquests no ens semblen tant innocents.

Dinem en el poble i, en acabat, anem cap a l'allotjament, un campament al costat del riu amb habitacions de planta circular de canyes i palla i un bany interior a l'aire lliure.

Tenen una paradeta amb figures de fusta, un noi ens diu que les ha fet ell i ens convida a veure'l treballar, i tant! Seiem al costat del riu en unes cadires que ha fet i decorat ell mateix, agafa un tros de fusta reciclada d'algun moble vell i comença a tallar-la amb diverses eines. Treballa sobre un tros de tronc i utilitza el peu per aguantar la fusta.

Explica que la fusta és teka i que tant el seu pare com el seu avi ja eren artesans de la fusta, ell fa quinze anys que s'hi dedica. Mentre treballa parlem amb ell i amb l'home que porta el campament, ens expliquen que el campament solidari és de la ONG Campamentos solidarios que han treballat molt per la comunitat de Badian, han construït un centre de salut i una escola, i cada cert temps els fan arribar medicaments, material escolar i roba.

A mitja tarda un home del poble ens acompanya a fer una passejada, primer fins el riu per veure hipopòtams, n'hi ha dos, encara que estan força lluny i només en veiem la part superior del cap ja que estan totalment submergits en el riu. Són una femella i la cria, els dos únics que queden a la zona.

Finalment arribem a Badian, una petita població d'ètnia mandinga, amb cases rodones amb el sostre de palla, envoltades amb tanques de canya. En el centre hi ha la plaça amb dos grans arbres. Poc abans d'arribar-hi comencem a trobar-nos alguns nens que ens acompanyen, i al cap de poc ens trobem envoltats de nens, de totes les edats, que ens agafen les mans ... n'hi ha poques per a tants nens! ... acaba essent una mica agobiant ...

Tornem a l’allotjament i fem el sopar de cap d’any. En acabat tornem a Badian on ens han preparat una festa de cap d’any, han encès una foguera i un grup de dones i nenes ballen balls tradicionals al so dels tambors i ens conviden a ballar amb elles. Em sorprèn i m’agrada molt participar a la festa. Una bona manera d’acabar l’any!

Reserva Comunitària de Dindefelo

Avui visitarem la Reserva Comunitària de Dindefelo, un espai natural protegit on hi viuen els últims ximpanzés d’Àfrica Oriental i on hi ha la seu de la Fundació Jane Godall. El nostre objectiu, però, no és intentar veure aquests mamífers sinó fer una caminada que ens portarà a una cova i una cascada. L’ètnia predominant d’aquesta zona és la peul, hi ha dotze poblats, entre ells Afia, on ens allotgem, Dindefelo i Dande, que veurem en el transcurs de la ruta. Comencem la caminada al poble de Dindefelo.

Després de travessar el poble seguim una estona per un camí pla que de cop comença a pujar amb un desnivell considerable, per sort aquí hi ha força vegetació i tenim ombra que ens ajuda a suportar la calor. Senegal és un país bàsicament pla, excepte a la zona del sud, a la frontera amb Guinea on comencen les muntanyes Fouta Djallon i on hi ha el punt més alt del país, uns 650 msnm. Nosaltres pugem a un altiplà superant un desnivell positiu d’uns 400 metres i que ens ofereix bones vistes de la vall i el País Bassari.

 

Un cop a dalt el recorregut torna a ser completament pla, menys mal, ara les ombres escassegen de nou. Hi ha algunes construccions que mostren la presencia humana, algunes tanques i barraques, en aquesta zona els habitants de Dande hi treballen la terra. Torno a veure els termiters que tant m’han impressionat des de que fa un parell de dies els vaig veure per primera vegada ...

Arribem a la part de dalt de la gruta de Dande i hi baixem. Més que una cova són un conjunt de cavitats que antigament l’ètnia peul utilitzava per amagar-s’hi i fabricar pólvora.

Sortim de la cova i seguim el camí, passem pel costat del poblat de Dande abans d’arribar al naixement de la cascada. A la part alta veiem unes roques molt curioses, completament seques, i a la paret que formen veiem com en brolla l’aigua, no n’hi ha molta però és normal a l’estació seca. Caminem un petit tram i traiem el cap per un penya-segat impressionant per veure la cascada des de dalt.

Des de que hem arribat a la part alta de l’altiplà estem veient unes formacions rocoses força grans que semblen bolets, el guia ens diu que són formiguers i que ens hi podem enfilar, de veritat? I, és clar, ho faig!

Finalment descendim per un altre camí per anar cap a la cascada, el darrer tram és un camí per una zona boscosa força espessa, amb termiters i rierols.

Arribem a la cascada, de 80 metres, el salt d’aigua és escàs però la paret sobre la qual cau és impressionant! L’aigua està molt freda i no soc capaç de ficar-m’hi del tot, però sí que em banyo sota l’aigua que cau de la cascada. Tornem a Dindefello i a Afia.

Després de sopar, sota el cel estrellat, el guia ens convida a un te senegalès. Ens explica que és la manera que tenen de “perdre el temps” ja que és una activitat social que pot durar hores. El te senegalès és un te amarg, es pren en tres rondes, a la primera posen les herbes, aigua i sucre, tot i així encara és amarg, a la segona ronda li afegeixen aigua i sucre a les mateixes herbes i ara ja és més dolç, i a la tercera li tornen a afegir aigua i sucre. Tothom beu un glop del mateix got que es va passant i reomplint fins que s’acaba. Diuen que a la primera ronda el te és “amarg com la mort”, a la segona “dolç com la vida” i a la tercera “dolç com l’amor”.

Kedougou i país Bedik

Al matí coneixem a l’Alfa, el que serà el nostre guia durant els dos dies que visitarem el País Bassari, una remota regió a la frontera entre el Senegal i Guinea, al sud del riu Gàmbia, on conviuen diverses ètnies tradicionals, amb cultures i religions que es resisteixen a desaparèixer.

A primera hora visitem el mercat local de Kedougou, un gran laberint de parades on podem trobar tot tipus de menjar, teles, roba i utensilis per al dia a dia de la població. Trobo que té molt de color i encant, a diferència dels polsosos carrers d’una ciutat sense massa interès. Veiem els homes i les dones que passegen, venen i compren, tinc la sensació que aquí tothom és molt alt, les dones tenen una gràcia i una elegància natural al caminar, moltes porten una tela lligada davant el pit i s’hi t’hi fixes surten per sota uns peuets, són les dones que tenen nadons i els porten amb un mocador a l’esquena. Un venedor de nous de cola ens les ofereix per provar-les, faig una petita mossegada, és extremadament amarga, que dolenta! Ens expliquen que quan un home vol demanar la mà d’una dona ha d’oferir-les a la família i que si les accepten vol dir que estan d’acord amb l’enllaç.

La cara menys amable d’aquesta ciutat, de majoria musulmana, se’ns mostra quan veiem alguns nens amb pots que demanen diners i menjar, són els talibés, nens als quals els pares no poden mantenir i els deixen a les daaras, escoles d’Alcorà tradicionals, i als quals els seus mestres obliguen a demanar, són víctimes d’explotació infantil i, sovint, de maltractes.

Seguidament ens preparem per fer un trekking entre els poblats d’Andjel, Iwol i Ibel, tots tres d’ètnia bedik. La furgoneta ens deixa als peus de la muntanya on es troben els poblats d’Andjel i Iwol. De camí hem vist alguns pobles, tots ells amb cabanes unifamiliars de planta circular fetes d’adobe i amb el sostre fet amb algun tipus de troncs o palla, i camps d’arròs que en aquesta època ja estan secs. Quan baixem de la furgoneta ens envolten molts nens, i algunes dones i homes, que ens venen diversos objectes com braçalets, una mena de carabasses transformades en capses ... i ens acompanyen muntanya amunt, a Andjel, el poble on viuen.

Andjel és un petit poble, d’una minoria ètnica, els bedik, provinent de Mali. Ens donen la benvinguda al poble i ens expliquen una mica com viuen i algunes de les seves tradicions. Es dediquen principalment a l’agricultura i tenen els camps al peu de la muntanya, des d’on hem començat a pujar. L’organització social és molt curiosa, són quatre famílies, que no es barregen entre elles ni amb d’altres de fora de la seva ètnia, els Keita són els caps del poble, els Camara i els Samoura s’encarreguen d’organitzar les festes i els Sadiakus del manteniment dels costums. Són animistes, això vol dir que veneren la natura dotant d’ànima a tots els seus elements, encara que també hi ha una cabana-església i combinen les seves creences tradicionals amb el cristianisme.

Al costat del poble hi ha un gran baobab, és enorme! Abans de marxar ens donen per provar un dels seus fruits, anomenat pa de mono, és estrany ... no sabria ben bé com descriure’l, a dins hi ha tot de pinyols negres envoltats per una mena de cobertura blanca, seca, com una mena de guix ... me’l poso a la boca i deixo que es desfaci, té un gust com de llimona, entre dolç i àcid ... ells el posen en una ampolla amb aigua i és com una mena de refresc, hem vist alguns nens que en duien i anaven bevent.

Seguim el nostre camí cap a Iwol. Ens seguim enfilant muntanya amunt i tenim una bona vista del poble que deixem enrere. El camí discorre entre immenses roques i més arbres baobab, amb espectaculars vistes de la regió. Fa sol i calor, i les ombres són escasses.

El primer que veiem abans d’arribar al poble d’Iwol és una cabana de camp, suposo que per desar-hi eines. Arribem a Iwol, aquest poble, més gran, és considerat el més important de l’ètnia bedik. De lluny sentim música, hi ha alguns nois tocant timbals, però no veiem massa més gent en el poble, deuen estar treballant en el camp.

Finalment descendim cap al poble d’Ibel, on dinem. De camí al nostre allotjament parem a veure una antiga cantera de marbre, al costat d’un petit poble.

Arribem al nostre allotjament, a Afia, i fem un bany al riu Gàmbia. 

La nit ens regala un preciós cel estrellat, aquí la contaminació lumínica és inexistent.

Parc Nacional Niokolo Koba

Ahir vam arribar de nit i no vaig poder veure ni gaudir del meravellós entorn de l’allotjament, situat al costat mateix del riu Gàmbia i que n’ofereix unes bones vistes. Ens diuen que a vegades s’hi veuen hipopòtams, encara que avui no és el dia, i que hi ha molts monos per la zona.

Mentre esmorzem els monos es deixen veure i aprofiten qualsevol descuit per agafar-nos el menjar, a mi un se m’emporta mitja mandarina!

Avui farem una visita al parc Niokolo Koba, un parc travessat pel riu Gàmbia, a prop de la frontera amb Guinea. A principis del S. XX aquest espai era una reserva de caça que es va convertir a mitjans de segle en un Parc Nacional, posteriorment va ser inscrit com a Patrimoni de la Humanitat i Reserva de la Biosfera, actualment es considera que està en perill degut a la caça furtiva i a l’abandonament que ha patit.

Per recórrer el parc anirem en un camió amb una fila de seients al mig, mirant cap a un dels costats.  La vegetació que veig pel camí és diferent de la que havia estat veient ahir, ara és més verd i el bosc i el sotabosc són més espessos, segur que va canviar en el tram de trajecte que vam fer de nit. Descobreixo els termiters, una mena d'estructura semblant a una muntanya feta com de fang per les termites, jo no les havia vist mai i em semblen molt impressionants. Sortim a la carretera principal i travessem alguns pobles abans d'arribar a l'entrada del parc, on ens diuen que és obligatori contractar un guia.

En el parc anem avançant per un camí de terra amb espessa vegetació als dos costats, el camió aixeca molta pols i sovint les branques de l’arbre freguen el camió i hem de vigilar que no acabem amb un cop al cap. Aquí hi ha molts més termiters, alguns molt grans, quasi tant alts com els arbres, el guia ens diu que els anomenen catedrals, el nom realment els escau per la forma que van prenent.

Tot i que ens diuen que en aquest parc abunda la fauna, la veritat és que no veiem gaire animals, el tipus de vegetació no ho facilita i només ens movem per una petita part d’un parc enorme! Veiem alguns ocells, entre ells, en un arbre, hi ha una mena de perdius negres amb taques blanques; i alguns mamífers, un facoquer (una mena de porc senglar), alguns cérvols i forces antílops. Anem a un parell de miradors en els quals en l'època de pluges s'hi pot veure el riu, però ara no hi ha aigua i tampoc animals.

Abans de dinar anem al campament dels lleons i ens diuen que n'han vist un a prop, ens acostem amb el camió a la zona on l'han vist però no tenim sort. Seguidament ens porten a un pont penjant, és llarg i queda molt amunt, jo no m'atreveixo a travessar-lo, em limito a passar un petit tros per fer la foto ...

Dinem pícnic en el campament i tornem a veure els monos, que volen menjar. La tornada en el camió es fa força pesada, no crec que valgui gaire la pena la visita al parc, o almenys no cal passar-hi tanta estona. Finalment seguim el camí cap a Kedougou on tenim un allotjament amb piscina ... un bany, ja de nit, abans de sopar, és més que agradable!

Touba

Avui toca dia de trajecte llarg amb la furgoneta per aproximar-nos al Parc Nacional Niokolo Koba. Abans de sortir de Dakar hem de canviar diners i comprar aigua i alguns queviures, tot és molt lent, sort que ens hem llevat aviat! Veiem la gent caminant pels carrers sense asfaltar, fent la compra, treballant o movent-se amb el transport públic, furgonetes decorades amb moltes coloraines i plenes fins dalt. Observo els vestits de les dones fets amb teles d'alegres estampats i amb mocadors al cap que conjunten perfectament.

Poc a poc deixem Dakar enrere, una ciutat amb edificis a mig construir pensant en què algun dia la família creixerà i podran alçar el seu propi pis en l'edifici familiar. Avancem per una carretera plena de peatges, ara que ja començava a oblidar què era això ...

Ens acompanya un paisatge àrid, tot i que veiem matolls i arbres i els primers baobabs. El baobab és el símbol nacional del Senegal, fins i tot surt a l’escut del país, ja que és un arbre endèmic i típic de la flora senegalesa del que s’aprofita tot. Se’l coneix també com l’arbre de la vida ja que poden arribar a viure més de 3000 anys i dins seu s'hi acumula molta aigua, poden mesurar més de 30 metres d’alçada i 12 de diàmetre, em sorprenen amb la seva majestuositat. També, de tant en tant, veiem algunes construccions, gent amb carros i tractors, alguns cavalls, burros, ramats de cabres i vaques i, fins i tot, alguns dromedaris.

Cap al migdia entrem a Touba per visitar la Gran Mesquita. Travessem la ciutat pel que deu ser l'únic carrer asfaltat. A banda i banda hi ha les parades d'un mercat i comerços de tot tipus: roba, sabates, tallers mecànics, mobles, farmàcies ..., en edificis mig atrotinats. En el carrer conviuen cotxes, furgonetes i petits camions amb carros tirats per burros i vianants.

Com puc descriure la Gran Mesquita? Neta, lluent, pintada, decorada i, sobretot, ben conservada, quin contrast amb els edificis que l'envolten!

Per entrar ens hem de descalçar i les dones hem de portar faldilla i el cap tapat, ens deixen roba que ens hem de posar abans de baixar de la furgoneta. Entrem al temple amb un parell d'homes que ens l'ensenyen i ens expliquen una mica la seva història, tot i que la seva funció principal és dir-nos on podem passar i vetllar perquè no entrem on no ens és permès.

Touba, com a ciutat sagrada del Senegal escapa del control de l'estat i està administrada pel califa general i la milícia de la confraria, els Bay Fall, i, entre altres particularitats, està prohibit beure alcohol o fumar en tota la ciutat, dues coses que a mi no em preocupen gens ni mica ... La seva mesquita, considerada de les més belles d'Àfrica, es va construir durant la primera meitat del segle XX i és un punt de pelegrinatge, especialment durant el Gran Magal, per resar davant la tomba d'Amadou Bamba, el fundador de l'ordre dels muridís. Hi veiem força gent resant en les diferents sales i davant la tomba, i un grup de persones menjant una mena de farinetes, ens expliquen que són els treballadors del temple i el que mengen són farinetes de mill.

Després de la visita aprofitem per dinar en un restaurant local que hi ha molt a prop i reprenem el viatge. Deixem Touba enrere per una pista sense asfaltar que més endavant connecta amb una carretera asfaltada, passant per un paisatge similar al del matí. De tant en tant travessem petits pobles on veiem mercats semblants al que hem vist aquest matí a Touba, molt animats. Abans d'arribar a qualsevol d'aquests pobles ja es nota l'activitat humana, tot el voltant està ple de residus, sobretot plàstics, l'entorn dels pobles es converteixen en abocadors on pasturen cabres i vaques.

Veig també que en alguns pobles hi ha algunes petites cabanes amb sostre de palla envoltades per una paret, i per tot arreu grups de nens jugant a futbol. Es va fent de nit, s'encenen els llums i l'activitat segueix, ara es concentra al voltant de les taules on s'agrupen per menjar. Arribem de nit a l'allotjament, només amb el temps just per sopar i dormir.

Cap a l'Àfrica subsahariana

Per fi!!! Després d'anys d'anar-ho posposant me'n vaig de viatge a l'Àfrica subsahariana. Per mi és un continent desconegut, i no és que no hagi estat a África doncs he visitat Egipte, Tunísia i Marroc, però tots tres formen part del Magreb, en ple desert del Sàhara. Al Senegal espero trobar-hi una cultura i un paisatge completament diferents dels del nord del continent, en un viatge el punt fort del qual són les visites a poblats de diferents ètnies i la natura.

Surto aviat de casa per agafar el bus cap a l'aeroport, en un trajecte que dura més del doble de temps que anant en cotxe. A Barcelona agafo un vol cap a Madrid on enllaço amb un altre vol cap a Dakar.

He sortit aviat de casa, amb una temperatura de 8°C, i arribo a Dakar de nit, amb una temperatura de 25°C!

Aquí ja ens espera el conductor amb la furgoneta amb la que ens mourem aquests dies, per portar-nos a l'allotjament de Dakar.

Coves, camins tancats i tornada

Avui és el darrer dia que estic per terres mallorquines i hem planejat una caminada per la costa a prop de s'Arenal, a només 10 minuts de l'aeroport, però ens llevem amb molts núvols que amenacen pluja. De camí comença a ploure i decidim canviar de plans i anar a visitar les coves de Gènova, situades al barri homònim de Palma, les que em falten per veure. 

Aquestes coves es van descobrir accidentalment el 1906 durant la construcció d’un pou. Formen un conjunt de galeries subterrànies d’origen calcari unides per passadissos formats de manera natural. En elles l’aigua ha esculpit gota a gota, durant segles, estalagmites, estalactites, columnes, formacions excèntriques i molts exemplars d’espeleotemes coral·loides, tot un espectacle per a la vista que, a més, està molt ben il·luminada amb llums blanques i de colors.

A mesura que ens hi endinsem i les recorrem ens podem adornar que aquestes coves, a més, compten amb una enorme irrigació natural d'aigua dolça que afavoreix un entorn molt humit i que les dota d’una vivesa molt especial.

Acabada la visita veiem que ha deixat de ploure i, com que encara queda temps, decidim fer l’excursió que havíem planejat. Així doncs anem a Cala Blava, des d’on s’inicia la ruta cap a “es canó de ses nimfes”, un espai arran de costa on hem vist que hi ha una piscina natural entre les roques i coves. A l’inici de la ruta tenim una preciosa vista panoràmica de la badia de Palma.

La ruta, encara que fàcil, no és massa bona de seguir. El camí es va perdent entre bardisses, per sort molt sovint transcorre al llarg d’una paret de pedra seca i ens podem anar guiant. A mesura que avancem el cel es va tornant cada vegada més gris i comencen a caure gotes.

Arribem a una tanca que marca el límit de l’hotel de luxe que hi ha en el Cap Enderrocat, el camí la segueix de prop fins arribar al penya-segat, no podem seguir! Resulta que el nostre objectiu està dins de l’espai que ocupa l’hotel. Es podria baixar fàcilment fins el final de la tanca i entrar, i això precisament és el que sembla que fa la ruta que estem seguint. Però bufa el vent i està plovent, no són les condicions ideals per seguir. Decidim tornar enrere.

De tornada passem per dues antigues construccions militars, una trinxera i una caserna, totes dues en ruïnes. I la pluja ens regala un preciós arc de Sant Martí.

Al final hem fet una caminada curta, de 4'5 km entre anada i tornada, i pràcticament sense desnivell.

El vent bufa cada vegada més fort, anem a dinar abans d’anar cap a l’aeroport per agafar el vol de tornada.

Fins la propera!!!

Petites caminades

A Mallorca es poden fer grans caminades, llargues, amb desnivells importants i difícils, caminades mitjanes, d'un dia o mig dia i dificultat moderada, però també hi ha caminades precioses més curtes i senzilles que es poden fer fàcilment amb nens petits, i això és el que hem fet aquests dos dies.

No gaire lluny de Palma hi ha l’àrea recreativa de Sa Comuna de Bunyola. Ens n’han parlat molt bé i hem vist que hi ha algunes rutes senyalitzades. Des de Bunyola agafem la carretera cap a Sa Comuna, la posem en el maps i ... ostres! Quantes corbes! És una carretera estreta de muntanya que salva un gran desnivell, les vistes cap a la plana són impressionants, com també ho és creuar-se amb els cotxes que baixen ...

Arribem a dalt de tot i deixem el cotxe a Cas Garriguer, l’àrea recreativa amb taules i espais per fer foc on els mallorquins venen a fer una “torrada”, avui és festiu i hi ha força gent. Des d’aquí surt l’itinerari etnològic, una caminada senzilla que ens porta pel bosc per descobrir antigues construccions com barraques de carboner, sitges o forns de calç.

Es tracta d’una agradable passejada per un entorn boscós amb roques, alguns arbres caiguts, cirerers d’arboç i bolets.

Una altra caminada que es pot fer fàcilment amb nens és la que comença a Cala Sant Vicenç, molt a prop de Port de Pollença i arriba a les Coves Blanques. Aparquem el cotxe al costat de la platja de Cala Barques i agafem un camí que ens condueix a una porta, pensada per a què no hi passin cotxes, que es pot travessar a peu pel costat. Aquí hi ha un monument dedicat "A la memòria dels presos republicans que, per mantenir-se fidels a la democràcia i a la llibertat, foren obligats - entre 1937 i 1940 - a obrir camins com aquest". I és que aquest camí, a més de ser fàcil i de recórrer per un entorn impressionant, té molta història.

El camí de Coves Blanques, anomenat també el camí dels presoners, és una obra d'enginyeria amb perfectes murs de pedra que l'aguanten i el doten d'un pendent suau entre un paisatge escarpat. Aquest camí el van obrir els presoners republicans del camp de concentració de Coves Blanques durant la postguerra. L'objectiu era fer un camí fins a la punta de Coves Blanques, on s'havia d'instal·lar una bateria de costa. Gaudim d'un camí ample i pedregós que passa per alguns ponts, abeuradors, petits torrents i una antiga cantera de pedres, amb fantàstiques panoràmiques de la Cala Sant Vicenç i la Serra de Cavall Bernat al fons.

Arribem a l'entrada dels túnels de Ses Coves Blanques i hi entrem. Aquests túnels s'havien d'utilitzar per desar l'artilleria i s'hi havia d'instal·lar una bateria antiaèria, encara que per raons tècniques no es va arribar a fer mai. Veiem els dos forats que es van excavar al sostre del túnel amb aquest propòsit.

Després de recórrer els túnels ens enfilem, seguint un caminet, a dalt dels penya-segats, on ens prenem una estona per descansar i dinar tot gaudint del paisatge. A la baixada veiem algunes cabres salvatges.

A Cala Sant Vicenç hi ha la necròpolis l'Alzinaret, ja que estem aquí volem aprofitar per visitar-la. Es tracta d'un recinte amb diverses coves artificials d'enterrament i construccions naviformes de l'Edat de Bronze, aquí la vida i la mort convivien de forma natural. Hi ha un total d'onze coves, encara que no les veiem totes, unes de forma ovalada, més senzilles, i d'altres de forma rectangular amb passadissos, bancs i nínxols.

Al vespre aprofito per retrobar-me, a Palma, amb un amic de viatges.