Al matí coneixem a l’Alfa, el que serà el nostre guia durant els dos dies que visitarem el País Bassari, una remota regió a la frontera entre el Senegal i Guinea, al sud del riu Gàmbia, on conviuen diverses ètnies tradicionals, amb cultures i religions que es resisteixen a desaparèixer.
A primera hora visitem el mercat local de Kedougou, un gran laberint de parades on podem trobar tot tipus de menjar, teles, roba i utensilis per al dia a dia de la població. Trobo que té molt de color i encant, a diferència dels polsosos carrers d’una ciutat sense massa interès. Veiem els homes i les dones que passegen, venen i compren, tinc la sensació que aquí tothom és molt alt, les dones tenen una gràcia i una elegància natural al caminar, moltes porten una tela lligada davant el pit i s’hi t’hi fixes surten per sota uns peuets, són les dones que tenen nadons i els porten amb un mocador a l’esquena. Un venedor de nous de cola ens les ofereix per provar-les, faig una petita mossegada, és extremadament amarga, que dolenta! Ens expliquen que quan un home vol demanar la mà d’una dona ha d’oferir-les a la família i que si les accepten vol dir que estan d’acord amb l’enllaç.
La cara menys amable d’aquesta ciutat, de majoria musulmana, se’ns mostra quan veiem alguns nens amb pots que demanen diners i menjar, són els talibés, nens als quals els pares no poden mantenir i els deixen a les daaras, escoles d’Alcorà tradicionals, i als quals els seus mestres obliguen a demanar, són víctimes d’explotació infantil i, sovint, de maltractes.
Seguidament ens preparem per fer un trekking entre els poblats d’Andjel, Iwol i Ibel, tots tres d’ètnia bedik. La furgoneta ens deixa als peus de la muntanya on es troben els poblats d’Andjel i Iwol. De camí hem vist alguns pobles, tots ells amb cabanes unifamiliars de planta circular fetes d’adobe i amb el sostre fet amb algun tipus de troncs o palla, i camps d’arròs que en aquesta època ja estan secs. Quan baixem de la furgoneta ens envolten molts nens, i algunes dones i homes, que ens venen diversos objectes com braçalets, una mena de carabasses transformades en capses ... i ens acompanyen muntanya amunt, a Andjel, el poble on viuen.
Andjel és un petit poble, d’una minoria ètnica, els bedik, provinent de Mali. Ens donen la benvinguda al poble i ens expliquen una mica com viuen i algunes de les seves tradicions. Es dediquen principalment a l’agricultura i tenen els camps al peu de la muntanya, des d’on hem començat a pujar. L’organització social és molt curiosa, són quatre famílies, que no es barregen entre elles ni amb d’altres de fora de la seva ètnia, els Keita són els caps del poble, els Camara i els Samoura s’encarreguen d’organitzar les festes i els Sadiakus del manteniment dels costums. Són animistes, això vol dir que veneren la natura dotant d’ànima a tots els seus elements, encara que també hi ha una cabana-església i combinen les seves creences tradicionals amb el cristianisme.
Al costat del poble hi ha un gran baobab, és enorme! Abans de marxar ens donen per provar un dels seus fruits, anomenat pa de mono, és estrany ... no sabria ben bé com descriure’l, a dins hi ha tot de pinyols negres envoltats per una mena de cobertura blanca, seca, com una mena de guix ... me’l poso a la boca i deixo que es desfaci, té un gust com de llimona, entre dolç i àcid ... ells el posen en una ampolla amb aigua i és com una mena de refresc, hem vist alguns nens que en duien i anaven bevent.
Seguim el nostre camí cap a Iwol. Ens seguim enfilant muntanya amunt i tenim una bona vista del poble que deixem enrere. El camí discorre entre immenses roques i més arbres baobab, amb espectaculars vistes de la regió. Fa sol i calor, i les ombres són escasses.
El primer que veiem abans d’arribar al poble d’Iwol és una cabana de camp, suposo que per desar-hi eines. Arribem a Iwol, aquest poble, més gran, és considerat el més important de l’ètnia bedik. De lluny sentim música, hi ha alguns nois tocant timbals, però no veiem massa més gent en el poble, deuen estar treballant en el camp.
Finalment descendim cap al poble d’Ibel, on dinem. De camí al nostre allotjament parem a veure una antiga cantera de marbre, al costat d’un petit poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada