Torcas i Lagunas

Abans de tornar cap a casa farem una última visita, aquest matí anirem a les Torcas de Palancares i a les Lagunas de Cañada del Hoyo. Els dos espais estan molt a prop un de l'altre i s'hi poden fer caminades més o menys curtes per conèixer aquests paratges. Com que volem veure-ho tot en un matí farem les caminades curtes.

En primer lloc anem al Monumento Natural Palancares y Tierra Muerta. El nom de Tierra Muerta fa referència a la falta d'aigua, la qual es filtra pel terreny calcari donant lloc a una àmplia zona de pinedes sense agricultura ni ramaderia, i el converteix en un espai natural de gran bellesa on la vegetació predominant són els boscos de pi negre. Les Torcas del Monte Palancares són unes formacions geològiques caracteritzades per l'esfondrament del terreny calcari com a conseqüència de l'erosió per l'aigua de les capes inferiors, que donen lloc a depressions del terreny de forma circular de gran diàmetre i profunditat. 

Hi ha tres opcions de caminades entre les torques, totes elles senyalitzades, fàcils de seguir i amb poc desnivell. Ens decidim a seguir la mitjana que passa pel costat de: la Torca del Agua, el Torcazo, la Torca del Lobo, la Torca del Tío Agustín i la Torca del Sastre. Abans de tornar a l'inici ens desviem una mica per veure la Torca de los Avellanos i la Torca del Tío Demetrio. En total un recorregut d'uns 3'4 km.

La que més m'agrada és la Torca del Lobo doncs no hi ha tanta vegetació com a les altres i es veuen les altes i impressionants parets verticals que formen el seu perímetre. El nom d'aquesta torca fa referència a una llegenda: 

"Un dia d'hivern, un caçador de la zona anomenat Zacarías estava perseguint un llop pel pinar. Després de ser tocat i ferit el llop va entrar a la torca i es va endinsar en una cova inaccessible. Es va fer fosc i la neu va començar a cobrir-ho tot. Semblava que el fred i la gana acabarien amb el caçador però, passades unes hores, el llop va sortir de la cova i va parlar amb en Zacarías, convidant-lo a entrar a la seva cova. Tot trastornat el caçador va acceptar i va passar la nit amb el llop. Des d'aquell dia va deixar de caçar i, durant molt temps, anava a portar menjar i a xerrar amb el seu nou amic."

Molt a prop de l'aparcament i de camí cap a les Lagunas hi ha la Torca de la Novia, ens parem per veure-la. Aquesta és la menys profunda i amb menys perímetre de les torques que hi ha a la zona però a mi em sembla de les més maques. Es pot veure perfectament la seva forma circular, i part de les parets estan recobertes per diverses plantes enfiladisses, especialment heura, de colors vius. El nom de la torca prové d'una trista llegenda:

"Fa molts anys vivia a Mohorte, un petit poble que queda a prop de les torques, una noia a la qual els pares li havien arreglat el casament amb un home ric de Cañadas del Hoyo, un poble situat a l'altre costat de la Sierra de los Palancares. Els pares no sabien que la noia estava enamorada d'un jove del seu mateix poble, amor que li era correspost. Ella els ho va explicar i els va demanar que la deixessin casar amb qui ella volia. Però els pares, veient que el noi de qui ella estava enamorada era pobre, van obligar-la a casar-se amb el pretendent ric, contra la voluntat de la seva filla. Semblava que la noia s'hi havia resignat però el dia del casament, mentre els carruatges amb tota la família creuaven el camí dels Palancares per anar a la cerimònia que havia de tenir lloc al poble del nuvi, la núvia es va tirar a aquesta torca per acabar amb la seva vida."

De camí cap a les Lagunas passem pel mirador de Nicolás que ens ofereix una bona panoràmica de la serra i els boscos que la recobreixen.

En el Monumento Natural Lagunas de Cañada del Hoyo hi ha set llacunes, torques plenes d'aigua degut al material impermeable del seu fons. Aquestes llacunes són ecosistemes fràgils. Degut a les diferències de composició del fons i dels microorganismes que hi habiten, cada una té un color diferent, i en algunes d'elles l'aigua canvia a un color blanquinós durant els mesos d'estiu quan puja la temperatura de l'aigua i hi ha un augment de l'activitat fotosintètica de les plantes aquàtiques.

Tres d'aquestes llacunes són públiques i les altres quatre es troben en terreny privat, encara que són visitables. Nosaltres només farem el recorregut per les tres primeres ja que són les més properes a l'aparcament. Ens dirigim a la Laguna de la Gitana, una espectacular llacuna d'aigües verdoses, de 132 m de diàmetre i 25 de profunditat. L'entorn de la llacuna és espectacular i veiem que hi ha un camí que li dona la volta. El nom de la llacuna fa referència a una llegenda:

"A finals de l'edat mitja, a Cañada del Hoyo hi vivien dues famílies gitanes rivals que tenien molt mala relació. La filla d'una d'elles, Currita, i el fill de l'altra, Jeromo, es van enamorar i, tot i que van intentar mantenir la seva relació en secret, les famílies se'n van assabentar i els van prohibir veure's. Ells van seguir trobant-se d'amagat però la família del noi ho va descobrir i van decidir marxar del poble per tal de separar-los. Per tal que la família de la noia no sabés que abandonaven el poble van marxar de nit, sense avisar ningú, però en Jeromo li ho havia pogut comunicar a la Currita. Quan van sortir de casa seva van sentir que la noia els seguia cridant desesperada el nom del noi, però els pares no van permetre que ell tornés enrere. Van arribar a la llacuna quan començava a clarejar i el pare del noi va decidir enfrontar-se a la noia per dir-li que no podia estar amb el seu fill, i ella va començar a córrer espantada. La noia no va tornar al poble i quan la van començar a buscar es van adonar que l'aigua de la llacuna havia canviat de color i no era transparent per la qual cosa van deduir que s'havia ofegat a la llacuna. Des de llavors cada any es produeix el mateix fenomen, les aigües canvien de color durant uns dies per després tornar al seu color habitual."

Seguidament ens dirigim al Lagunillo del Tejo, una petita llacuna d'aigües negres, amb un diàmetre màxim de 86 m i una profunditat d'11, que pot arribar a quedar-se sense aigua en èpoques de sequera. Ara hi ha aigua, tot i que no està al seu màxim, i la superfície està tant quieta que reflecteix perfectament els arbres que l'envolten, la imatge que ens regala és preciosa.

Al costat mateix hi ha la Laguna del Tejo, anomenada així per què al vessant del con, a l'obac, sempre hi ha hagut aquest arbre. Té un diàmetre d'uns 128 m i les seves aigües, d'un to blavós, arriben a uns 32 m de profunditat. 

Deixem enrere les Torcas i les Lagunes i emprenem el viatge de retorn. Han estat uns dies fantàstics que m'han portat a descobrir una mica la província de Cuenca i marxar amb una llista de llocs que m'han quedat pendents per visitar: los Callejones de las Majadas, el Castell de Belmonte, fer la ruta del Escalerón des de Uña, el parc del Hosquillo ..., hauré de tornar!

Buendía, Segóbriga i Uclés

Buendía, un petit poble a una hora de Cuenca, és conegut, sobretot, per la Ruta de las Caras, un paratge natural al costat del pantà de Buendía en el que els artistes Eulogio Reguillo i Jorge J. Maldonado, han esculpit, des de l'any1992, escultures d'entre 30 centímetres i 4 metres d'altura.

De bon matí ens dirigim cap a Buendía i una estona abans d'arribar ens comença a envoltar una boira que no ens deixa en cap moment, de fet sembla que a mesura que avancem es vagi espessint. Quan arribem a Buendía ens adonem que, avui precisament, el nom no li fa honor, la boira recobreix completament el poble i segueix fins a l'inici de la Ruta de las Caras. Esmorzem mentre esperem que es dissipi i, encara que no acaba de marxar del tot, sembla que a l'avançar el dia i augmentar la temperatura es fa menys espessa. No podem seguir parades, ens endinsarem en el bosc de les cares submergit en la boira.

Mapa del recorregut

La Ruta de las Caras és un sender senyalitzat i fàcil de seguir. Comencem la visita per les cares del primer grup, la veritat és que són molt xules. Les més grans i impressionants són Krishna, Maitreya i Arjuna, totes elles basades en la cultura índia, i la que més m'agrada és Chemary, un personatge de faula esculpit aprofitant la forma d'una gran roca arran del terra.

Seguint el recorregut arribem al segon grup d'escultures on trobem un immens Chamán, guardià del bosc, que connecta amb l'ésser interior i reflexa l'estat d'ànim de qui l'està mirant; un esprimatxat Beethoven amb els cabells onejant al vent; i petits follets com el Duende indio o el Duende de la grieta.

Des de fa estona ja veiem de lluny una escultura del tercer grup que està davant mateix del pantà, encara que, per la boira, del pantà no n'hi ha ni rastre, és tracta d'una immensa calavera anomenada De Muerte. Ens hi acostem, és realment gran i impressionant, situada dalt d'unes roques domina el paisatge. Molt a prop, a peu de les roques hi trobem la Dama del Pantano, a la qual li arriba l'aigua als peus quan l'embassament està a la seva alçada màxima.

Hi ha un camí que suposadament va a un mirador de l'embassament, el comencem a seguir però sembla que surtin molts camins diferents i és difícil. Les vistes cap al pantà, cobert de boira, són molt xules, veiem que ens hi podem acostar i així ho fem. Aquest espai amb la boira d'avui és increïble, veiem com el pantà i la boira es fusionen, com la quietud de l'aigua permet uns reflexos perfectes i com l'alta humitat omple les plantes de petites gotes.

Tornem enrere i seguim amb el recorregut, anem a veure el darrer grup de cares. Trobem tres escultures pràcticament juntes: la Cruz del Temple; la Virgen Flor de Lis, inspirada en un quadre de la catedral de l'Almudena de Madrid; i la Virgen de las Caras, en honor a la Verge dels Desemparats, patrona de Buendía.

Abans d'agafar el camí de tornada seguim uns metres per un camí paral·lel al pantà i trobem, en una zona nova, la immensa i impressionant Cara del Poder, acompanyada de dues cares més petites i una preciosa guineu.

Les roques del pantà de Buendía són molt bones pels treballs escultòrics ja que es tracta de pedres toves i fàcils de treballar, i l’entrada a la zona és lliure i gratuïta. Degut a això veiem que totes les roques estan plenes de noms i dibuixos rascats per persones no respecten l’entorn i les obres. Personalment trobo que han fet una destrossa en un indret molt màgic i que, segons sembla, l’única manera d’evitar que passin aquestes coses és tancant-ho i fent pagar una entrada, és una llàstima!

Anem a visitar Buendía, una vil·la de traçat urbà medieval, amb un casc urbà que es distribueix en cercles concèntrics al voltant de la Plaça Major, típica plaça castellana porticada amb arcs de mig punt on es troba l’ajuntament i l’església parroquial. Al seu costat, unida per una de les cantonades, hi ha la Plaça Ruiz Járabo, des d’on es veu el campanar de l’església darrera un pintoresc quiosc que han decorat amb motius nadalencs i hivernals. Passegem pels seus carrers i veiem restes de les muralles i una de les antigues portes d’accés.

Al voltant de Buendía hi ha l’embassament homònim, construït el 1958 en el riu Guadiela, dedicat principalment al submistrament d’aigua. A l'estiu, el pantà es converteix en una escapada refrescant ja que compta amb dues zones de bany i, a més, té gran fama entre els pescadors, a causa de l'enorme grandària d'alguns peixos capturats aquí. 

Deixem Buendía enrere i anem cap a Segóbriga on visitarem el jaciment romà, un dels conjunts arqueològics més importants de la meseta castellana. Aquí s'han trobat tots els edificis públics referents de l'arquitectura romana, això juntament amb el fet que no hi hagi cap ciutat actual superposada i que el paisatge que l'envolta s'hagi mantingut pràcticament intacte des de l'època romana, converteix Segóbriga en un jaciment singular per poder entendre i contextualitzar la ciutat i el seu espai extramurs.

Comencem veient un vídeo, en el qual s'explica que la prosperitat de la ciutat va ser deguda, principalment, a les mines de lapis specularis, un guix translúcid, utilitzat principalment com a vidre de finestra, que hi havia per la zona, i del qual Segóbriga n'era el centre de distribució. També visitem el centre d'interpretació on es troben algunes de les restes que s'han trobat durant les excavacions.

Fem el recorregut per les ruïnes, a través d'un QR podem accedir amb el mòbil a una mena d'audioguia que hi ha a la pàgina web, on es pot escoltar l'explicació de tots els punts d'interès que hi ha en el recorregut. Intentem seguir-lo però ràpidament ens adonem que no només l'espai és molt gran i laberíntic sinó que, a més, l'ordre de les explicacions no quadra amb la visita!

Visitem una part de les excavacions extramurs on es troben les restes d'una basílica visigoda del S. VII, el circ, del qual no en queda més que una línia de pedres que marcava el centre de la pista per on corrien les quadrigues, i les restes d'una necròpolis que es va trobar sota el circ quan l'estaven excavant.

Seguidament arribem a dues de les construccions que més m'agraden, l'amfiteatre i el teatre, que es trobaven un al costat de l'altre, flanquejant l'entrada principal de la ciutat. A l'amfiteatre, de forma el·líptica i excavat parcialment a la roca, hi cabien fins a 5500 persones. Encara s'hi poden veure les portes d'accés, gran part de les grades i els túnels per on sortien les feres i els lluitadors. Del teatre se'n conserven les grades i l'espai on se situaven els músics, l'escenari, suportat per pilars de pedra, era de fusta i, darrera seu, s'alçava una escena monumental, que no s'ha conservat, decorada amb columnes i escultures de marbre.

Seguim caminant per l'antiga ciutat romana i arribem al fòrum, de planta pràcticament quadrangular envoltada per una doble galeria porticada per tres dels seus costats, presidida per una basílica on impartien justícia i un temple. 

Darrera del fòrum hi havia les termes monumentals, amb un pati rectangular amb columnes, lloc de reunió, per fer exercici i preparar-se pel bany. Als dos laterals s'obrien unes portes que donaven al vestuari i, al fons, hi havia tres sales amb banyeres, una d'aigua freda, una de tèbia i l'última d'aigua calenta. Actualment, sobre la última hi ha una ermita dedicada a la Verge dels Remeis.

Al costat de les termes hi ha les restes de la casa del procurador miner, una luxosa casa amb tres estances, en una de les quals es van trobar les restes d'un fabulós mosaic.

Abans de sortir de la ciutat passem per les termes del teatre, de les que es conserva el vestidor amb les seves taquilles, una sauna seca circulars en la que hi havia una pica d'aigua freda per refrescar-se i una altra sala amb la banyera d'aigua calenta.

Finalment, sortint del jaciment, veiem la necròpolis que es trobava al voltant de la basílica visigoda i l'aqüeducte, un canal de formigó més de 4 km de longitud que captava les aigües subterrànies d'un aqüífer i les transportava a la ciutat a través d'una canonada de plom que estava dins el canal.

Molt a prop de Segóbriga hi ha Uclés, un poble d'orígens celtibèrics i romans, on es troba un monestir  que havia format part del conjunt de fortificacions que es va originar durant la dominació musulmana de la Península. A finals del S. XII, després de ser reconquerit pels cristians, fou donat a l'ordre de Santiago, que el va convertir en la seva casa mare. Al final de la reconquesta l'ordre perd la seva funció militar i fan una reforma radical que converteix monestir medieval en la construcció actual, que s'articula al voltant d'un impressionant claustre. A principis del S. XIX l'ordre de Santiago l'ha de deixar forçosament per les desamortitzacions i passa a tenir diverses funcions com seminari, convent dels Jesuites, escola de secundària i noviciat dels Agustins, fins la guerra civil, moment en el qual moment en el qual és saquejat i s'hi instal·la un hospital primer i una presó després. A mitjans del S. XX es rehabilita i passa a ser seminari menor, fins el 2012 que, degut a al reduït nombre d'estudiants i les dificultats econòmiques es tanca. Poc després el monestir es reobre per acollir-hi concerts, activitats, culturals, exercicis espirituals, trobades, cursos ... Aquests dies han instal·lat una pista de gel en el claustre i fan visites nocturnes, això ens permet poder-hi fer avui una visita guiada.

Comencem passant per les dependències que hi ha al voltant del claustre com el menjador, amb un impressionant enteixinat enreixat al sostre on hi ha els rostres dels cavallers de l'ordre de Santiago que hi van viure, la sagristia i una gran església, totes dues plenes de símbols, especialment la creu, de l'ordre. En el primer pis podem entrar al cor de l'església i veure-la des d'una posició privilegiada, també veiem algunes pintures i escultures i una bonica vista del claustre amb la pista de gel i la decoració nadalenca. Baixem, per acabar la visita, per una impressionant escala d'estil barroc.

Estem a poc menys d'una hora de Cuenca i arribem força tard, avui ha estat un dia intens però molt ben aprofitat.

Ciudad Encantada i cascades

Avui passarem el dia per la Serranía de Cuenca, un espai natural, al costat mateix de la ciutat, que ens promet gaudir de llocs sorprenents.

La primera visita serà a la, més que famosa, Ciudad Encantada. En aquest Monument Natural, escenari de pel·lícules com "Conan el bàrbar", protagonitzada per Arnold Schwarzenegger el 1982, hi ha tot de roques d'origen càrstic que, esculpides durant milions d'anys per l'aigua, el vent i el gel, han anat prenent formes capritxoses. És un espai on podrem deixar volar la imaginació descobrint les formes que descriu el fulletó o trobant-ne de noves.

A l'inici del recorregut trobem el Tormo Alto, símbol de la Ciudad Encantada, una impressionant roca de més de 20 m d'alçada amb una base molt petita que sembla increïble que l'aguanti. Al voltant d'aquesta roca hi ha una antiga llegenda:

"Viriato, un pastor lusità que havia aconseguit infringir moltes derrotes a les tropes romanes, es va enamorar d'una dona conquenca. Sempre l'anava a visitar envoltat d'un nombrós grup d'homes de confiança ja que sabia que els romans desitjaven la seva mort. En algunes ocasions en les que els romans l'havien aconseguit ferir era ella qui el visitava en el campament, sempre protegida pels homes de confiança de Viriato. Durant una d'aquestes visites van estar passejant per la Ciudad Encantada i ell li va dir a la seva estimada que si moria en una acció de guerra volia que l'incineressin dalt de la majestuosa roca, i en cas de morir de mort natural que l'enterressin als seus peus. Cada vegada tenia més enemics, no només entre els romans sinó que alguns dels seus li tenien enveja. I així fou com tres dels seus capitans es van vendre per unes monedes i el van assassinar en el seu campament, al costat mateix del Tormo. Viriato va ser incinerat dalt de la roca i, durant bastants anys, una nit a la setmana, des de lluny es podia veure la imatge del crematori i sentir els sanglots de la dona que el plorava, mentre que els que es trobaven al costat del Tormo no veien ni sentien res."

Seguint el recorregut veiem tres immenses roques que ens recorden Vaixells atracats en un port esperant el moment idoni per endinsar-se en un mar de pedra; un Gos (Gos? On? Jo no soc capaç de veure'l!); la Cara d'un Home amb una abundant cabellera pinàcia que contempla atentament aquest fabulós paisatge; un Pont Romà i una Foca que manté una pilota en equilibri sobre el seu nas; entre d'altres roques sense nom.

Arribem al Tobogan, no acabo d'entendre perquè l'anomenen així, és un llarg i preciós passadís, estret, entre altes parets. El recorrem mentre veiem la vegetació que creix en aquestes roques. Al final del passadís en tenim una bona perspectiva.

Al final del tobogan veiem un drac de la sort xinès, li demano un desig, es complirà? I més endavant ens topem amb el cap d'una serp que ens mira fixament, espero que no em converteixi en pedra ... encara que ben pensat, passar l'eternitat en aquest paratge no estaria del tot malament, potser acabaria sortint en un cartell que explicaria una llegenda.

I arribem al Mar de Pedra, una immensa plataforma de pedra amb passadissos laberíntics. Així devia ser tota aquesta zona fa milions d'anys, abans que l'erosió dels elements la transformessin, i la segueixin transformant, esculpint les roques i deixant-les tal i com les veiem ara. Segons la llegenda:

"Els Vaixells atracats en un port desolat han emprès l'aventura avançant un mil·límetre cada any cap al Mar de Pedra, ansiós de ser navegat. Quan hi arribin correran cap a l'oceà, el seu objectiu final."

Seguim veient tota mena de formes, amb una mica d'imaginació i depèn de com la miris pots arribar a veure, en la mateixa roca, un esquirol o un dinosaure, i forats que formen ponts, portes o coves.

Després de veure un pont de grans dimensions que ens mostra l'èpica Lluita entre l'Elefant i el Cocodril, arribem a la porta d'El Convent. Aquesta ens dona accés a un bosc màgic en el que hi ha bolets de mides gegantines, quasi tant alts com els pins que l'envolten i un pont que ens permetria creuar qualsevol obstacle del camí.

I, per finalitzar el recorregut veiem la Tortuga, els Dos ossos i els Amants de Terol, petrificats abans de fer-se l'anhelat petó que el destí ha volgut impedir:

"A principis del S. XIII vivia a Terol un jove anomenat Juan Diego Martínez, que es va enamorar perdudament de la Sra. Isabel de Segura. El pare de la noia era molt ric i no volia que la seva filla es casés amb el Diego per no estar a la seva alçada. Així que en Diego va decidir marxar a fer fortuna i li va prometre a la seva enamorada que tornaria al cap de cinc anys amb prou diners per poder casar-se amb ella. La noia el va esperar però ell no tornava i, davant la insistència del seu pare, va acceptar casar-se. Poc temps després en Diego va tornar i la va visitar dient-li "besa'm que em moro". Ella, al estar casada, no va acceptar i ell va caure mort en aquell instant. Durant l'enterrament ella va recordar com l'havia estimat i va decidir besar-lo en l'últim moment. El seu petó va ser tant fort que va morir allà mateix, i els van enterrar junts finalment."

Després d'unes tres hores recorrent aquest espai que ens ha meravellat i fet volar la imaginació a cada un dels espectaculars racons, deixem enrere la Ciudad Encantada.

A la tarda anem a veure el naixement del riu Cuervo. Ens han dit que la setmana passada va ploure molt i que el riu i les cascades porten molta aigua. Deixem el cotxe a l'aparcament i des d'aquí arribem, per unes passarel·les de fusta, en un recorregut adaptat per cadires de rodes, a la cascada del riu Cuervo, realment és preciosa.

Un camí puja pel costat de la cascada i segueix el riu fins un punt en el qual brota d'una petita cova. Es nota que ha plogut, el riu, des de l'inici porta força aigua.

Completem el recorregut pel Sender de la Turbera, un camí que transcorre, en gran part, a través d'un bosc de pins. Quasi a l'inici, passem per una cova natural, El Covacho, formada per la precipitació de tobes que creen cortines de roca. Aquesta cova ha estat utilitzada pels pastors com a refugi pels seus ramats. Més endavant arribem a una petita turba, una zona pantanosa en la qual es produeix l'acumulació superficial de capes de material orgànic en estat de semidescomposició. Finalment travessem el riu per un pont i arribem a l'aparcament. Un recorregut fàcil d'uns 2'6 km en total.

A prop del naixement del riu Cuervo hi ha el naixement del riu Júcar, encara falta una estona perquè es faci fosc i decidim anar-hi. Agafem un desviament des de Tragacete, el naixement del riu està a uns 6 km, la carretera és bona però estreta. Anem avançant i arribem al mirador de la Cascada del Molino de la Chorrera. Aparquem i veiem la cascada des de dalt. Després ens acostem a la part baixa per una passarel·la. La cascada porta molta aigua i, si ens acostem, ens deixarà ben dutxades ... és impressionant.

Encara estem a 3'5 km del naixement del riu Júcar, la carretera s'ha anat complicant i no sabem si hi arriba ni com serà més endavant. A més es comença a fer fosc i, per tant, decidim deixar-ho i tornar a Cuenca.

Cuenca, primeres impressions

Quan tinc vacances i disposo de temps procuro marxar. Si pot ser me'n vaig lluny, a algun país diferent, en el que encara no hagi estat, esperant que em sorprengui ... I, sovint, m'oblido que més a prop també tenim una riquesa que desconec i espais, tant urbans com naturals, que em poden sorprendre.

Aquests dies no festius entre Nadal i Cap d'Any aprofitaré per visitar, amb la millor companyia, Cuenca, la capital i part de la província. Sis hores de cotxe, més algunes parades, m'hi porten. Decidim començar les visites avui mateix, ens dirigim al Ventano del Diablo, una cova natural amb dos arcs que formen unes enormes finestres amb vistes al riu Júcar. Un espai realment impressionant, al costat mateix de la carretera, adaptat com a mirador.

Però, d'on li ve aquest curiós nom? "Ventano" ve del llatí antic, en el qual els superlatius acabaven en o, i, per tant, fa referència a una finestra gran. I "del diablo" perquè, segons una llegenda popular, el diable utilitzava la cova per fer els seus rituals i aquelarres amb algunes bruixes, durant els quals empenyia pel finestral a qui s'atrevís a treure el nas.

Després de meravellar-nos del paisatge des del ventano, volem anar a passejar pels Callejones de las Majadas, però sembla que avui no estic gaire fina interpretant el gps i me'n vaig en direcció contrària. Quan ens adonem de l'error ja se'ns està fent tard, aviat serà de nit, ho deixem per un altre dia ...

Arribem a Cuenca i, després de deixar les coses a l'allotjament, fem una passejada. La primera impressió de Cuenca, de nit, és molt bona. La ciutat està força animada, des del pont San Pablo obtenim magnífiques vistes de les Casas Colgadas, que la lluna fa encara més màgiques.

Finalment arribem a la Plaza Mayor i descobrim alguns locals fantàstics on podem sopar unes tapes amb música i un ambient molt agradable.

Darreres hores a Gàmbia i tornada

Després d'esmorzar, abans de seguir el trajecte cap a Banjul, visitem el museu de l'esclavitud. Havíem d'anar-hi ahir però amb la punxada ens vam endarrerir i no vam tenir temps. En el museu s'expliquen les diferents fases que complien els esclaus des de la captura, el transport en vaixell en el qual anaven com sardines, fins l'arribada a un altre continent. Es mostra les cadenes que duien, registres de l'època i reproduccions de cartells i diaris anunciant-ne la venta. Una part molt lamentable de la història de la humanitat que cal conèixer.

Una hora més tard arribem a Barra, aquí agafarem el ferri que creua el riu Gàmbia fins a Banjul. En aquest punt, quasi a la desembocadura, el riu té una amplada de 5 km que el ferri recorre en poc més de mitja hora. Arribem a la zona d'espera del ferri i passem amb el bus. Decideixo baixar i pujar al ferri a peu, encara està tot molt tranquil ja que primer entren els vehicles i després la gent que va a peu, de moment la gent que ha passat ho ha fet en algun vehicle. Mentre estem esperant que arribi el ferri, anem veient cotxes carregats fins dalt i gent, homes que arrosseguen carros, dones amb el nen a l'esquena i equilibris impossibles amb un meló al cap o fins a 4 cubells, tot molt acolorit. Arriba un ferri, veiem la gent que en surt, els vehicles comencen a entrar i nosaltres també.

En el vaixell hi ha molt pocs seients amb ombra i són els més cobejats, a mi m'és igual, jo només vull un bon lloc que em permeti veure tot el tràfec que caracteritza aquest ferri. Quan ja no hi caben més vehicles donen pas a la gent, és impressionant veure com entren al ferri. No sé quina és la capacitat del ferri però segur que és menor del que s'omple realment. Veiem un altre ferri que arriba i ha d'esperar que el nostre surti per poder descarregar. Als marges del riu hi ha moltes barques, el guia m'explica que són més ràpides que el ferri i que ara les utilitzen per al transport d'animals, per la qual cosa en el ferri no se'n veuen.

El ferri es comença a moure, lentament. El trajecte és agradable. Quan arribem a Banjul hem de baixar per pujar al bus abans de desembarcar, això no em permet veure com la gent surt del ferri, però segur que és igual d'espectacular que l'entrada.

Tornem a ser a Banjul, on vam començar el viatge. Avui anem a fer una passejada per la Reserva de la Natura d'Abuko, un parc nacional al sud de Serrekunda. En aquest parc, amb abundant vegetació autòctona, podem veure grans termiters. No hi ha molts animals, tret d'alguns primats, els cocodrils que hi ha en una bassa al mig del parc i alguns ocells. No és massa interessant però una caminada per estirar les cames sempre va bé.

Anem a dinar en un restaurant al costat d'una d'aquestes platges paradisíaques que té Gàmbia. Poso els peus a l'aigua i faig algunes fotos. A les palmeres hi ha tot ple de nius de teixidors, ja n'ha vist alguns durant aquest viatge però aquestes estructures socials no deixen de meravellar-me.

Són les últimes hores a Gàmbia ... aprofitem per fer les últimes compres i anem a sopar en un local al costat del primer allotjament, a uns 20 minuts de l'aeroport. Fan música en directe però no en podem gaudir massa estona doncs, quan comencen, és hora de marxar. Arribem a l'aeroport, diminut, i esperem l'hora d'embarcar. Els dos vols, Banjul-Casablanca-Barcelona, passen força ràpid, dormo quasi tot el viatge.

I ara sí, puc afegir Gàmbia a la llista de països en els que he estat!

En un any he pogut afegir tres països de l'Àfrica subsahariana, un continent, fins fa poc, desconegut per a mi. Aquest viatge ha servit per confirmar la meva sospita que les distància que em separa d'Àfrica és molt més que física, la distància cultural és tant gran i té una diversitat tant desmesurada que crec que mai la podré arribar a descobrir totalment, ni vivint-hi el que em queda de vida deixaria de sorprendre'm, fascinar-me ni de sentir-m'hi com una estranya.

Àfrica (6)	Amèrica (7)	Àsia (9)	Europa (19)	Oceania (0)
Egipte Gàmbia Marroc Senegal Tanzània Tunísia	Argentina Bolívia Estats Units Guatemala Mèxic Perú Xile	Filipines Indonèsia Iran Japó Jordània Malàisia Myanmar Tailàndia Turquia	Andorra Bulgària Ciutat del Vaticà Dinamarca Espanya Estònia Finlàndia França Hongria Irlanda Islàndia Itàlia Països Baixos Polònia Portugal Regne Unit Romania Suècia Suïssa
TOTAL: 41 països