Buendía, Segóbriga i Uclés

Buendía, un petit poble a una hora de Cuenca, és conegut, sobretot, per la Ruta de las Caras, un paratge natural al costat del pantà de Buendía en el que els artistes Eulogio Reguillo i Jorge J. Maldonado, han esculpit, des de l'any1992, escultures d'entre 30 centímetres i 4 metres d'altura.

De bon matí ens dirigim cap a Buendía i una estona abans d'arribar ens comença a envoltar una boira que no ens deixa en cap moment, de fet sembla que a mesura que avancem es vagi espessint. Quan arribem a Buendía ens adonem que, avui precisament, el nom no li fa honor, la boira recobreix completament el poble i segueix fins a l'inici de la Ruta de las Caras. Esmorzem mentre esperem que es dissipi i, encara que no acaba de marxar del tot, sembla que a l'avançar el dia i augmentar la temperatura es fa menys espessa. No podem seguir parades, ens endinsarem en el bosc de les cares submergit en la boira.

Mapa del recorregut

La Ruta de las Caras és un sender senyalitzat i fàcil de seguir. Comencem la visita per les cares del primer grup, la veritat és que són molt xules. Les més grans i impressionants són Krishna, Maitreya i Arjuna, totes elles basades en la cultura índia, i la que més m'agrada és Chemary, un personatge de faula esculpit aprofitant la forma d'una gran roca arran del terra.

Seguint el recorregut arribem al segon grup d'escultures on trobem un immens Chamán, guardià del bosc, que connecta amb l'ésser interior i reflexa l'estat d'ànim de qui l'està mirant; un esprimatxat Beethoven amb els cabells onejant al vent; i petits follets com el Duende indio o el Duende de la grieta.

Des de fa estona ja veiem de lluny una escultura del tercer grup que està davant mateix del pantà, encara que, per la boira, del pantà no n'hi ha ni rastre, és tracta d'una immensa calavera anomenada De Muerte. Ens hi acostem, és realment gran i impressionant, situada dalt d'unes roques domina el paisatge. Molt a prop, a peu de les roques hi trobem la Dama del Pantano, a la qual li arriba l'aigua als peus quan l'embassament està a la seva alçada màxima.

Hi ha un camí que suposadament va a un mirador de l'embassament, el comencem a seguir però sembla que surtin molts camins diferents i és difícil. Les vistes cap al pantà, cobert de boira, són molt xules, veiem que ens hi podem acostar i així ho fem. Aquest espai amb la boira d'avui és increïble, veiem com el pantà i la boira es fusionen, com la quietud de l'aigua permet uns reflexos perfectes i com l'alta humitat omple les plantes de petites gotes.

Tornem enrere i seguim amb el recorregut, anem a veure el darrer grup de cares. Trobem tres escultures pràcticament juntes: la Cruz del Temple; la Virgen Flor de Lis, inspirada en un quadre de la catedral de l'Almudena de Madrid; i la Virgen de las Caras, en honor a la Verge dels Desemparats, patrona de Buendía.

Abans d'agafar el camí de tornada seguim uns metres per un camí paral·lel al pantà i trobem, en una zona nova, la immensa i impressionant Cara del Poder, acompanyada de dues cares més petites i una preciosa guineu.

Les roques del pantà de Buendía són molt bones pels treballs escultòrics ja que es tracta de pedres toves i fàcils de treballar, i l’entrada a la zona és lliure i gratuïta. Degut a això veiem que totes les roques estan plenes de noms i dibuixos rascats per persones no respecten l’entorn i les obres. Personalment trobo que han fet una destrossa en un indret molt màgic i que, segons sembla, l’única manera d’evitar que passin aquestes coses és tancant-ho i fent pagar una entrada, és una llàstima!

Anem a visitar Buendía, una vil·la de traçat urbà medieval, amb un casc urbà que es distribueix en cercles concèntrics al voltant de la Plaça Major, típica plaça castellana porticada amb arcs de mig punt on es troba l’ajuntament i l’església parroquial. Al seu costat, unida per una de les cantonades, hi ha la Plaça Ruiz Járabo, des d’on es veu el campanar de l’església darrera un pintoresc quiosc que han decorat amb motius nadalencs i hivernals. Passegem pels seus carrers i veiem restes de les muralles i una de les antigues portes d’accés.

Al voltant de Buendía hi ha l’embassament homònim, construït el 1958 en el riu Guadiela, dedicat principalment al submistrament d’aigua. A l'estiu, el pantà es converteix en una escapada refrescant ja que compta amb dues zones de bany i, a més, té gran fama entre els pescadors, a causa de l'enorme grandària d'alguns peixos capturats aquí. 

Deixem Buendía enrere i anem cap a Segóbriga on visitarem el jaciment romà, un dels conjunts arqueològics més importants de la meseta castellana. Aquí s'han trobat tots els edificis públics referents de l'arquitectura romana, això juntament amb el fet que no hi hagi cap ciutat actual superposada i que el paisatge que l'envolta s'hagi mantingut pràcticament intacte des de l'època romana, converteix Segóbriga en un jaciment singular per poder entendre i contextualitzar la ciutat i el seu espai extramurs.

Comencem veient un vídeo, en el qual s'explica que la prosperitat de la ciutat va ser deguda, principalment, a les mines de lapis specularis, un guix translúcid, utilitzat principalment com a vidre de finestra, que hi havia per la zona, i del qual Segóbriga n'era el centre de distribució. També visitem el centre d'interpretació on es troben algunes de les restes que s'han trobat durant les excavacions.

Fem el recorregut per les ruïnes, a través d'un QR podem accedir amb el mòbil a una mena d'audioguia que hi ha a la pàgina web, on es pot escoltar l'explicació de tots els punts d'interès que hi ha en el recorregut. Intentem seguir-lo però ràpidament ens adonem que no només l'espai és molt gran i laberíntic sinó que, a més, l'ordre de les explicacions no quadra amb la visita!

Visitem una part de les excavacions extramurs on es troben les restes d'una basílica visigoda del S. VII, el circ, del qual no en queda més que una línia de pedres que marcava el centre de la pista per on corrien les quadrigues, i les restes d'una necròpolis que es va trobar sota el circ quan l'estaven excavant.

Seguidament arribem a dues de les construccions que més m'agraden, l'amfiteatre i el teatre, que es trobaven un al costat de l'altre, flanquejant l'entrada principal de la ciutat. A l'amfiteatre, de forma el·líptica i excavat parcialment a la roca, hi cabien fins a 5500 persones. Encara s'hi poden veure les portes d'accés, gran part de les grades i els túnels per on sortien les feres i els lluitadors. Del teatre se'n conserven les grades i l'espai on se situaven els músics, l'escenari, suportat per pilars de pedra, era de fusta i, darrera seu, s'alçava una escena monumental, que no s'ha conservat, decorada amb columnes i escultures de marbre.

Seguim caminant per l'antiga ciutat romana i arribem al fòrum, de planta pràcticament quadrangular envoltada per una doble galeria porticada per tres dels seus costats, presidida per una basílica on impartien justícia i un temple. 

Darrera del fòrum hi havia les termes monumentals, amb un pati rectangular amb columnes, lloc de reunió, per fer exercici i preparar-se pel bany. Als dos laterals s'obrien unes portes que donaven al vestuari i, al fons, hi havia tres sales amb banyeres, una d'aigua freda, una de tèbia i l'última d'aigua calenta. Actualment, sobre la última hi ha una ermita dedicada a la Verge dels Remeis.

Al costat de les termes hi ha les restes de la casa del procurador miner, una luxosa casa amb tres estances, en una de les quals es van trobar les restes d'un fabulós mosaic.

Abans de sortir de la ciutat passem per les termes del teatre, de les que es conserva el vestidor amb les seves taquilles, una sauna seca circulars en la que hi havia una pica d'aigua freda per refrescar-se i una altra sala amb la banyera d'aigua calenta.

Finalment, sortint del jaciment, veiem la necròpolis que es trobava al voltant de la basílica visigoda i l'aqüeducte, un canal de formigó més de 4 km de longitud que captava les aigües subterrànies d'un aqüífer i les transportava a la ciutat a través d'una canonada de plom que estava dins el canal.

Molt a prop de Segóbriga hi ha Uclés, un poble d'orígens celtibèrics i romans, on es troba un monestir  que havia format part del conjunt de fortificacions que es va originar durant la dominació musulmana de la Península. A finals del S. XII, després de ser reconquerit pels cristians, fou donat a l'ordre de Santiago, que el va convertir en la seva casa mare. Al final de la reconquesta l'ordre perd la seva funció militar i fan una reforma radical que converteix monestir medieval en la construcció actual, que s'articula al voltant d'un impressionant claustre. A principis del S. XIX l'ordre de Santiago l'ha de deixar forçosament per les desamortitzacions i passa a tenir diverses funcions com seminari, convent dels Jesuites, escola de secundària i noviciat dels Agustins, fins la guerra civil, moment en el qual moment en el qual és saquejat i s'hi instal·la un hospital primer i una presó després. A mitjans del S. XX es rehabilita i passa a ser seminari menor, fins el 2012 que, degut a al reduït nombre d'estudiants i les dificultats econòmiques es tanca. Poc després el monestir es reobre per acollir-hi concerts, activitats, culturals, exercicis espirituals, trobades, cursos ... Aquests dies han instal·lat una pista de gel en el claustre i fan visites nocturnes, això ens permet poder-hi fer avui una visita guiada.

Comencem passant per les dependències que hi ha al voltant del claustre com el menjador, amb un impressionant enteixinat enreixat al sostre on hi ha els rostres dels cavallers de l'ordre de Santiago que hi van viure, la sagristia i una gran església, totes dues plenes de símbols, especialment la creu, de l'ordre. En el primer pis podem entrar al cor de l'església i veure-la des d'una posició privilegiada, també veiem algunes pintures i escultures i una bonica vista del claustre amb la pista de gel i la decoració nadalenca. Baixem, per acabar la visita, per una impressionant escala d'estil barroc.

Estem a poc menys d'una hora de Cuenca i arribem força tard, avui ha estat un dia intens però molt ben aprofitat.