Sagada

Dues hores i mitja, atrapats entre les motxilles, travessant un paisatge d'impressionants muntanyes verdes en un jeepney, ens porten fins a Sagada. Aquí la colonització va tenir poca influència i és un dels pocs llocs de Filipines que conserva intacta una cultura pròpia, la igorot.

Sagada és un poble de muntanya, la seva economia és basa sobretot en l'agricultura. Les muntanyes de pedra calcària, les coves, les cascades i els famosos fèretres penjats fan que poc a poc vagi creixent la indústria del turisme. 

Només disposem d'un dia per visitar aquest poble amb cases pintades d'alegres colors i ben cuidat, que, personalment, em sembla encantador.

Comencem visitant la cova Lumiang, plena de fèretres que es creu que poden tenir fins a 500 anys d'antiguitat, aquí s'enterraven els animistes que és podien permetre sacrificar fins a 20 porcs i el triple de pollastres. La zona on hi ha els fèretres està vallada per a protegir-los d'alguns turistes que en algun moment van pensar que un os podria ser un magnífic souvenir ...

Després anem a la cova Sumaging, un lent i difícil descens per una baixada amb molt pendent entre pedres relliscoses i fang ens permet arribar a les primeres formacions rocoses, l'elefant i la reina. 

A partir d'aquí seguim baixant entre roques i petites llacunes d'aigua freda i podem veure espais de conte a la llum dels fanals que porten els guies.

La pujada és tan dura com la baixada però la visita ha valgut molt la pena.

A la tarda anem a l'Echo Valley a veure els fèretres penjats a les parets de la muntanya per estar més a prop del cel. Des d'aquí només se'n veuen una vintena però n'hi ha molts més a tota la muntanya encara que el camí per veure'ls és de difícil accés. 

De tornada al poble passem pel cementiri, de tombes molt senzilles, amb les restes de petites fogueres, davant de cada una, que encenen per celebrar el dia de Tots Sants.

També visitem la petita església amb el que em sembla una recreació amb roques, a l'altar, de les muntanyes de la zona.

Trekking per Batad

Un bus nocturn ens porta, en deu hores, de Manila a Banaue, on ens espera, amb un jeepney, el guia amb qui farem un trekking durant dos dies.

PRIMER DIA (27/11)

M'encanto una estona mirant el paisatge des de la terrassa de la casa des d'on prepararem el trekking. Es veuen tot de cases als costats d'una carretera per la que sobretot circulen tricicles, les escales d'entrada d'una escola plenes de nens que hi van arribant, arbres, palmeres i algunes terrasses d'arròs, l'economia principal de la zona.

Esmorzem, preparem la motxilla i sortim amb el jeepney per, abans de començar a caminar, visitar els arrossars de Ducligan. Fem algunes parades per la carretera, entre elles una que ens dona una vista panoràmica de Bangaan, un petit poble declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i que és com un ou al mig d'una paella ... o això ens diuen que significa el seu nom ...

Ens deixen pujar al sostre del jeepney i hi anem una estona, s'hi va molt bé, tenim bones vistes i l'airet és molt agradable.

Arribem a la zona d'arrossars, aquests són verds encara que no és l'època, la majoria de camps ja els han collit i les terrasses estan de color marró mentre preparen el planter de la propera temporada.

Comença a plovisquejar, tirem enrere per anar cap a Batad, fins el punt on acaba la carretera i a partir del qual només es pot seguir caminant. Per començar el trekking lloguem pals que ens ajudin a caminar, passarem pel mig de les terrasses d'arròs ... El camí comença travessant un bosc, anem veient algunes cases a banda i banda, fins que s'obre i ens permet tenir bones vistes de les terrasses d'arròs i del poble on dormirem aquesta nit, Batad.

Des d'aquí pugem una mica per arribar al camí que vorejant les terrasses ens aproparà primer a una cascada i després al poble. El camí és segur però no apte per a persones amb vertigen ... és estret i, a banda i banda, hi ha les terrasses, una a nivell però l'altra força més avall ...

Al cap d'una estona comencem a baixar per una llarga escala amb escalons estrets i alts, poc uniformes, encara entre els arrossars, cap a unes cases que sembla que facin carena entre dues valls.

Arribem a les cases, aquí el camí es bifurca, baixem per una llarga escala cap al riu per arribar a la cascada ... aquest camí, que no es curt, després l'haurem de pujar!

Arribem a la cascada quan comença a plovisquejar, ens canviem de roba aprofitant un cobert des d'on hi ha una bona vista de la cascada i baixem. Poso un peu a l'aigua, és freda! Poso l'altre peu, ja no ho està tant ... l'aigua està perfecte, m'hi poso força ràpid i gaudeixo una estona d'estar banyant-me en el petit llac que forma la cascada quan cau ... m'encanta!!!

Plou més fort, deixem enrere la cascada i pugem les escales ... arribem a dalt, queda una petita caminada fins al poble, entremig dels arrossars, on passem la nit.

SEGON DIA (28/11)

Ahir vaig anar a dormir molt aviat i es nota, a les cinc estic amb els ulls oberts i a les sis em llevo ... passejo una mica esperant l'hora d'esmorzar.

Després d'esmorzar anem a visitar una casa tradicional, és com un hórreo fet de fusta i amb sostre de palla, actualment les cases es fan de formigó i xapa per protegir-les del foc. Té tres pisos, la part de baix és la dels animals i també hi poden cuinar, el segon pis és on cuinen, mengen i dormen, i al tercer hi posen a assecar l'arròs.

La nostra guia ens explica que primer assequen l'arròs fora de l'habitatge, estès en lones, i quan ja li falta poc el passen al segon pis. Ens ensenya el procés amb el qual aconsegueixen l'arròs blanc: primer, manualment, separen el gra de la palla, després amb una mena de morter enorme li fan caure la pellofa, i, finalment, el garbellen per separar els grans de les restes de pellofa.

Està plovent però toca començar a caminar, la pluja ens acompanya tota la pujada i difumina el paisatge.

A dalt ja ens espera el jeepney i ens porta en una hora a l'inici de la segona caminada. Avui visitarem les terrasses d'arròs de Hapao i ens banyarem en unes aigües termals que hi ha a la zona.

El camí és més fàcil que el de Batad, seguim passant entre terrasses d'arròs però avui no hi ha gaires desnivells.

Veiem com preparen el planter d'arròs. La guia ens explica que fora del camp agafen les millors espigues de blat i les guarden per fer-les germinar. Quan els grans comencen a tenir arrels posen les espigues horitzontalment a les terrasses d'arròs i de cada gra neix una planta. Quan tenen la mida apropiada les trasplanten una per una deixant més espai entre elles.

Arribem a les aigües termals. Es tracta d'un gorg natural d'aigua calenta al costat d'un d'aigua freda en el riu, em banyo alternativament a l'aigua calenta i a la freda ... surto nova!

Tornem a buscar el jeepney i cap a l'allotjament de Banaue. Han estat dos dies fantàstics coneixent aquesta zona i, sobretot, caminant per les fabuloses terrasses d'arròs declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Manila

El primer dia a Filipines visitem Manila, la seva capital. Manila té l'ambient típic de les ciutats asiàtiques, és sorollosa, caòtica, amb molt moviment pel carrer i plena de cables. Comencem passejant pel Parc Rizal, en el centre de Manila, un gran parc amb jardins, llacs, arbres i camins pavimentats. L'element principal del parc és el monument dedicat a José Rizal, heroi nacional que els espanyols van executar durant l'època de la colònia, precisament en aquest parc.

Després anem a Intramuros, la fortalesa emmurallada construïda durant la dominació espanyola sobre un antic assentament islàmic. Encara queda part de la muralla, cases de pedra de l'època colonial amb fantàstics patis, esglésies i la catedral.

La principal atracció d'Intramuros és el Fuerte de Santiago. Dins hi ha jardins, places i fonts que porten a un llac amb nenúfars i una porta amb un arc. Dins hi ha el mausoleu de Rizal, metge, escriptor i heroi nacional, i un museu dedicat a la seva història.

Anem a dinar a Chinatown, el barri xinès més antic del món i una de les parts més antigues de Manila, delimitat per dos arcs.

Finalment visitem el Cementiri Xinès, on els ciutadans xinesos més rics estan enterrats amb totes les comoditats en enormes mausoleus que semblen xalets.

A Manila descobrim alguns dels vehicles típics de Filipines, els tricicles, motos amb sidecar, i els jeepneys, unes furgonetes de la II Guerra Mundial que s'han adaptat i ara s'utilitzen com a busos.

De nou en marxa!!!

Després de dues setmanes de descans començo una nova aventura, aquesta vegada en grup ...

Dubai? No, Dubai és només una escala 😉 ... quin és el destí final?

Filipines!!! Me'n vaig cap a la calor, sol i platja ... a veure si em poso morena!

Cap a casa!

Anar a l'aeroport de Buenos Aires des de Rosario és fàcil però vol temps ... he contractat un transfer que em recull a casa de la Núria a les quatre de la matinada i em porta al bus que va cap a l'aeroport on arribo a dos quarts de deu del matí ...

Després de voltar durant dos mesos per conèixer una petita part de Bolívia, Xile i Argentina, i passar una setmana coneixent a la família, és el moment de tornar cap a casa ... amb moltes experiències viscudes, més forta física i mentalment i, sobretot, molt contenta per haver pogut gaudir de tants moments inoblidables!

Fins la propera!

Amb la família Campà

Des de petita he vist a casa unes antigues fotos en blanc i negre, desades en una capsa de cartró on prèviament hi havia hagut una camisa, i de les quals sempre s'ha dit que són de la família d'Amèrica.

També, desades en una sopera, unes cartes antigues, esgrogueïdes, amb una cal·ligrafia arrodonida que d'entrada sembla il·legible, i que ningú ha obert d'ençà que les va rebre la persona a qui anaven dirigides, són les cartes d'Amèrica ...

Aquesta és una història que comença a principis del segle XX, quan tres germans de la meva besàvia van emigrar a Argentina i no van tornar. Es van comunicar mentre la seva mare va ser viva, amb cartes que tardaven un mes a arribar, i van perdre el contacte amb les tres germanes que van quedar quan la mare va morir. Gràcies a la tecnologia i, sobretot, a les xarxes socials, des de fa nou anys l'hem anat recuperant, i, entre tots, hem pogut reconstruir parts d'una història familiar que s'havia perdut ... Des d'aleshores he conegut alguns descendents dels germans Campà que ens han vingut a visitar a Palafolls.

Aprofitant que estic de viatge per Sud-Amèrica estaré una setmana entre Rosario i els pobles del voltant on van viure els tres germans i on encara viuen molts dels seus descendents. Rosario és una tranquil·la ciutat al nord de Buenos Aires, al costat del riu Paraná, en la qual va néixer la bandera d'Argentina.

Per a mi és la ciutat on viuen una part dels descendents d'en Rafel Campà, el més petit dels germans, que va marxar el 1909, amb només 19 anys, de la mà del seu germà Jaume. Aquí em retrobo amb la Núria i els seus germans Mara i Horacio, i amb la Silvana. Conec germans, fills, néts i nebots, i l'única filla viva d'en Rafel, l'Edelmira.

Amb la Núria aconseguim trobar-nos una estona amb l'Alex, besnéta d'en Jaume, el primer dels germans que va marxar a Argentina, i que va tornar a buscar al seu germà petit. Aquesta branca de la família no és gaire gran i només tenim el contacte de l'Alex.

El més gran dels germans que va marxar, en Joan, ho va fer casat i amb tres fills, i en va tenir un quart que va néixer a Argentina. Els descendents del fill petit, Rafel, viuen a San Genaro, aquí em retrobo amb la Marisa i conec la seva nombrosa família.

També, aquí, em trobo amb els descendents de l'Esteve, fill d'en Joan, el darrer que va néixer a Catalunya.

La següent parada del meu recorregut em porta a Las Parejas on l'Ivan m'explica que el seu pare va trencar la tradició de tres generacions que posaven el nom de Joan al fill gran i que en el cementiri d'aquest poble van ser enterrats els seus besavis. Conec els seus germans i fills, la tia Maria, néta d'en Joan, cosins i nebots, i menjo el famós asado argentino.

L'última parada del meu recorregut és Cruz Alta, un petit poble que pertany a la província de Córdoba, a la frontera amb la de Santa Fe. Aquí hi viuen més descendents d'en Rafel, conec la Rosa, i la Wualkiria, vídues de l'Alberto i en Pepe respectivament, els dos fills grans d'en Rafel, i els fills i netes de la darrera.

Finalment torno a Rosario abans d'anar cap a l'aeroport de Buenos Aires. Han estat sis dies meravellosos en els que he retrobat i conegut la "família d'Amèrica". M'he sentit molt ben acollida i espero poder tornar a veure'ns ben aviat.

MOLTES GRÀCIES!!!