Fins aviat, Senegal!

Després de les últimes compres en un dels mercats d'artesania de Dakar pugem a la furgoneta per anar cap a l'aeroport i començar el retorn a casa.

Què m'ha semblat Senegal? Per ser el primer viatge a Àfrica penso que és un bon lloc per on començar, la gent és amable i, excepte en les zones més turístiques, els venedors no es fan pesats. He conegut poblats molt autèntics, arrelats a les seves tradicions, un país de terra fèrtil i amb aigua en abundància, almenys en el sud. En els seus colorits mercats he pogut observar una mica del seu dia a dia, l'elegància dels seus habitants, especialment de les dones, la majoria de les joves amb nens penjats a l'esquena, en contrast amb els nens que estan demanant, els carrers polsosos i la brutícia que hi ha per tot arreu. La vida en els pobles del delta de Saloum i a la desembocadura del riu Casamance transcorre entre manglars i bolongs. En un país de majoria musulmana, en el qual hem pogut sentir a les ciutats, a les cinc de la matinada, la crida a l’oració, hi conviuen ètnies que mantenen les seves creences animistes, en alguns casos barrejades amb el cristianisme. M’he enamorat de l’artesania, de fusta i ceràmica, de les teles i les pintures.

Han estat 13 dies fent la volta a Gàmbia i hem tingut llargs trajectes durant els quals hem vist el país a través d’un vidre, que no s’acaben de compensar amb les activitats que hem pogut realitzar. M’han faltat dies a la Casamance, una zona que penso que mereix una visita més lenta, abastar menys espai i viure’l més, i m’ha sobrat creuar Gàmbia ... sé que tornaré!

Arribem a l’aeroport amb temps de sobra i esperem el vol cap a Madrid. A Madrid tinc més de tres hores d’espera fins agafar el vol que tinc enllaçat a Barcelona. I finalment, un autobús em porta a casa. La tornada ha estat llarga, sort que de nit no tinc cap problema per dormir on sigui ...

Finalment em toca afegir un país a la llista, sí!, un!, tot i que he tingut molts dubtes, i malgrat que compleix el requisit d’haver-hi passat un dia i una nit, no afegiré Gàmbia doncs realment no conec res del país.

Àfrica (4)	Amèrica (7)	Àsia (9)	Europa (19)	Oceania (0)
Egipte Marroc Senegal Tunísia	Argentina Bolívia Estats Units Guatemala Mèxic Perú Xile	Filipines Indonèsia Iran Japó Jordània Malàisia Myanmar Tailàndia Turquia	Andorra Bulgària Ciutat del Vaticà Dinamarca Espanya Estònia Finlàndia França Hongria Irlanda Islàndia Itàlia Països Baixos Polònia Portugal Regne Unit Romania Suècia Suïssa
TOTAL: 39 països

Illa de Goreé

A uns 3 km de la costa de Dakar es troba l’illa de Gorée, malauradament coneguda per ser l’illa on els captius africans embarcaven en un llarg i perillós trajecte per a ser venuts com esclaus a Amèrica. Per tal d’arribar a aquesta illa anem al port de Dakar, d’on surt el ferri que l’enllaça amb la capital del Senegal, i on contractem un guia per fer la visita. Des del ferri puc veure la majestuositat de la ciutat, amb els seus gratacels, i la importància d’aquest enclavament marítim, amb enormes vaixells de mercaderies, gas, petroli ... al voltant del port.

En un trajecte d’uns 20 minuts ens anem acostant a la petita illa, de només 28 ha de superfície. El primer que distingeixo és la silueta del Fort d’Estrées, una antiga ciutadella, avui transformada en museu d’història, al costat d’un encantador port amb cases acolorides al fons.

Val la pena conèixer les dues cares d’aquesta illa, d’una banda la seva tràgica història, i de l’altra la que és avui en dia.

Aquesta illa fou descoberta en primer lloc pels portuguesos a mitjans del S. XV, on es van instal·lar fins que al S. XVII els holandesos els la van prendre, i a partir d’aquí va haver-hi nombroses batalles entre portuguesos, holandesos, anglesos i francesos pel control de l’illa, essent els darrers els qui l’aconseguiren al S. XVIII. Totes aquestes batalles van ser degudes a què l’illa de Gorée era un enclavament important pel comerç d’esclaus, d’on entre els anys 1536 i 1848 milers de persones van ser empresonades abans d’emprendre la travessa cap a Amèrica. Després d’explicar-nos la història anem a visitar la “casa dels esclaus”. Aquesta construcció de finals del S. XVIII és la més antiga de l’illa i és l’única que queda de les dotzenes que existien amb la mateixa finalitat abans de l’abolició de l’esclavitud. A la planta baixa tancaven els presoners separant homes, dones i nens, en espais petits i poc il·luminats fins que sortien per la porta de no retorn per entrar al vaixell que els allunyaria de la seva terra i els separaria per sempre més de la seva família. Una doble escalinata porta al pis superior, on vivien els propietaris i on, actualment, hi ha una exposició sobre aquella època.

Al punt més alt de l’illa hi queden dos enormes canons instal·lats durant la segona guerra mundial, i les ruïnes del Fort Saint-Michel, des d’on hi ha unes bones vistes de l’illa amb Dakar al fons.

Actualment aquesta illa amb acolorits edificis colonials, alguns més ben conservats que d’altres, i carrers de vianants sense asfaltar, alberga una dinàmica comunitat d’artistes locals, pintors i artesans, que mostren i venen les seves obres. Durant el recorregut ens aturem en un taller on un artista ens mostra com crea quadres amb sorres de colors, i veiem moltes d’aquestes obres exposades per tot arreu.

També veiem alguns baobabs, i el guia ens torna a explicar que d’aquest arbre símbol del Senegal s’aprofita tot, una escola per a noies i una església amb un curiós naixement al seu exterior.

Quan acabem la visita guiada passejo una estona més pels carrers del poble, em sembla un lloc tranquil i encantador on passar uns dies de relaxament total, fins al migdia, que dinem en el port abans de tornar cap a Dakar.

Poblats del Delta de Saloum

Ahir vam arribar ja de nit al Campament solidari de Faoyé, també de la ONG Campamentos solidarios, i no vam poder gaudir del seu meravellós entorn. Ens trobem al Delta del Siné Saloum, un delta format per la confluència dels dos rius a la seva desembocadura. En aquesta zona es forma una xarxa de canals d’aigua salobre on hi ha moltes illes, manglars i amb una important riquesa d’espècies d’aus que hi nien o hi passen l’hivern.

Al matí fem una excursió per conèixer el poblat de Sakhor. Ens recullen a l’allotjament amb dues barques i creuem un canal d’aigua salada on ens expliquen que abans hi havia molts manglars però que els van anar tallant per l’explotació de les ostres.

A l’altra banda del canal ens hi esperen uns carros tirats per cavalls i ens porten, en primer lloc, a veure el pont que uneix l’illa on es troba el poblat amb terra ferma i que els permet accedir-hi amb els carros tirats per cavalls sense necessitat d’utilitzar les barques.

Seguidament anem al poble on ja ens esperen. Ens expliquen que aquesta és una de les zones més pobres del Senegal. En aquest poble hi viuen unes 1300 persones, la ONG ha contribuït amb la construcció de l’escola que permet que els nens facin aquí els estudis primaris, per a la secundària han d’anar a Faoyé i viure-hi durant la setmana, i del centre de salut.

Veiem alguns baobabs i ens expliquen que antigament hi enterraven dins els músics ja que una vella llegenda deia que si s’enterrava un músic a terra portaria sequera, actualment aquesta pràctica ja no es fa doncs fa temps es va prohibir. També veiem l’escola i l’església, passegem pels carrers del poble i a la plaça els seus habitants toquen música, ballen i ens treuen a ballar. L’estada és molt agradable.

Tornem a l’allotjament travessant de nou el canal amb les barques, a les que ens apropen amb els carros tirats per cavalls. A la tornada gaudeixo una estona del temps lliure i aprofito per banyar-me en el canal, l’aigua al principi es nota freda però ràpidament m’hi acostumo i m’hi passo una bona estona a dins.

A mitja tarda tornem cap a Dakar.

Creuant Gàmbia

Després d'esmorzar tornem amb la barca a Elinkine, on tenim la furgoneta. Avui fem matí de compres abans d’abandonar la Casamance, en primer lloc parem a Edioungou, un petit poble conegut per la seva ceràmica, a una casa on la treballen i la venen. Val a dir que enmig de dues sales on hi ha un gran desordre i escombraries s’hi troben vertaderes meravelles, no entenc com ho tenen així, tant estrany seria posar unes estanteries i tenir les peces de ceràmica ordenades?

Seguidament parem a Zinguichor, al mercat d’artesania on hi ha moltes botigues, de bijuteria, teles i, sobretot, d’objectes tallats amb fusta, que m’encanten!

Després de dinar tornem a pujar a la furgoneta per anar cap a Gàmbia. Ens calen dues hores de trajecte per arribar a la frontera i començar la part més desagradable del viatge ... En primer lloc, tot i que no hauria de ser així, hem de pagar un petit suborn per tal que ens posin el segell de sortida als passaports i puguem creuar Gàmbia per arribar a Dakar, però encara és pitjor l’entrada a Gàmbia on aquest preu és força més alt. Entre l’una i l’altra tardem uns 40 minuts a creuar la frontera. El que sí ens havien advertit és sobre l’entrada de medicaments a Gàmbia, han d’anar amb recepta i capsa, però ni han preguntat ni han mirat els equipatges ...

Al principi no veiem grans diferències entre els dos països, tampoc és tant estrany, aquí també són d’ètnia mandinga. Aviat es fa fosc, seguim avançant amb l'objectiu que demà tinguem menys hores de cotxe. Poc a poc el trànsit va augmentant, hi ha força cotxes, millors i millor conservats que al Senegal i també les construccions es veuen més modernes, sembla que el nivell de vida és més alt. Estem enmig d’un gran embús i ens movem lentament. Decidim no avançar més i buscar allotjament per passar la nit.

Hi ha dues opcions per creuar el riu Gàmbia, la més ràpida és per un pont, la més pintoresca és en un ferri del qual hem llegit que “és com retrocedir en el temps. Un ferri que quintuplica la seva capacitat on a més de persones i vehicles també viatgen animals i tota mena de mercaderies i olors. Estàs buscant quin és l'horari del ferri de Banjul a Barra? Sincerament no existeix!!!. El ferri surt i arriba quan s'omple”. Escollim el ferri, com no!

Ens han dit que comença a operar a les 7 del matí i que cal anar-hi aviat ja que l’espera sota el sol pot ser molt dura, per tant toca matinar. Arribem al port de Banjul, ens posem a la cua del ferri i esperem una bona estona, paguem el que toca i una mica més per tal que no ens facin esperar pel següent ferri ... Finalment entrem i, darrera nostre, entra una marabunta de gent a peu. Ja dins del ferri baixo de la furgoneta i pujo a la part superior per gaudir de la travessa. Sí, és cert que va mooolt ple, però no veig per enlloc els animals i no em sembla tant diferent als ferris amb els quals ja he fet petites travesses anteriorment. Tardem poc més d’una hora en arribar a Barra. Primer surt la gent que va a peu, un espectacle que puc contemplar des del ferri, la nostra furgoneta serà de les últimes en sortir del vaixell i no tinc cap pressa per tancar-m’hi de nou ...

Ens dirigim a la frontera per deixar Gàmbia i tornar al Senegal. Pel camí ens anem trobant controls policials, resulta que el conductor de la furgoneta no ha tramitat el permís per creuar Gàmbia amb un vehicle senegalès i ens toca pagar algunes multes!!! Finalment, dues hores més tard, arribem a la frontera. Deixem Gàmbia i entrem al Senegal, aquest pas és una mica més lleuger que el d'ahir i no hem de pagar més.

Però, ja entrant a Senegal, ens paren en un altre control, resulta que han canviat la matrícula de la furgoneta i no quadren els papers amb el número de carrosseria! Aquí ens assabentem que a Gàmbia no poden entrar vehicles amb matrícula estrangera que tinguin més de vuit anys, per la qual cosa algunes empreses canvien les matrícules dels vehicles, i com que la policia senegalesa ho sap fa aquests controls a la sortida de Gàmbia ... En resum, que la furgoneta s’ha de quedar aquí! Esperem tres hores i mitja fins que arriba una altra furgoneta a recollir-nos per seguir el camí cap a l’allotjament d’avui.

Passem per paisatges semblants als dels primers dies, veiem pobles amb els seus mercats i botigues, nens amb la motxilla de l’escola o fent esport, mesquites més ben cuidades que els habitatges i, poc a poc, el sol que es pon abans d’arribar a l’allotjament.

Un dia i mig per creuar Gàmbia, em sembla una pèrdua de temps!

Poblats diola de la baixa Casamance

Després d’esmorzar anem al poblat diola d’Eloubaline, un dels més autèntics de la zona i el que té més cases d'estil implovium. Només es pot arribar al poblat en barca, en una travessia entre manglars en el que podem observar diferents aus com corbs marins i agrons blancs, i també un cocodril. El guia ens mostra que a la part baixa del manglar hi creixen ostres, n’hi ha moltes!, i que les recullen per menjar. També veiem algunes barques de pesca.

Aquest poblat és d’ètnia diola, ens expliquen que són animistes i que tenen molts fetitxes en el poble destinats a diferents causes, en veiem un en el qual demanen solució als seus problemes i un altre que és on fan cerimònies per tal que plogui.

Les setmanes dels dioles tenen sis dies. Viuen en cases comunitàries per a cinc o sis famílies on també hi tenen animals i espais per desar les collites de cereals o arròs. Les cases tradicionals són de tipus implovium, el forat del sostre serveix no només per a recollir aigua sinó també per a mesurar el temps. Aquest és, a més, l’espai comunitari de totes les famílies que viuen a la casa, és on es cuina, on es fila, on es teixeix ...

Veiem una mena de safareig gegant on emmagatzemen l'aigua, tot al voltant del poble hi ha camps i veiem la gent que hi treballa.

Tots els nens van a l’escola aquí mateix fins a la primària, ara estan a classe, els podem veure i els més petits ens canten una cançó.

Seguidament anem a veure les barques que arriben de pescar, porten gambes, peixos i crancs.

Després de la visita al poblat tornem a la barca que ens porta a Oussouye, on ens recull la furgoneta per anar a Elinkine, un petit i pintoresc port pesquer en el que només parem l’estona que tarda en venir a buscar-nos la barca que ens portarà a l’allotjament d’avui, a Cachouane, on aprofito per banyar-me abans de dinar.

A la tarda anem a visitar l’illa Carabane, a la desembocadura del riu Casamance, on van haver-hi els primers assentaments francesos a principis del S. XIX. Del passat colonial en queda ben poc, l’església i algunes cases que ara es veuen força desbaratades. Es respira molta tranquil·litat, penso que és un lloc on el temps passa a un ritme diferent ... Caminem per la platja i gaudim de la posta de sol.

La tornada amb la barca és el moment més màgic de tot el viatge. Si ens fixem en l’aigua que mou la barca a l'avançar veiem que comencen a sortir unes petites espurnes que, de mica en mica, a mesura que la foscor es va intensificant, es converteixen en estel·les lluminoses, hi ha biolumiscència! Quin espectacle! Quan miro cap amunt me n’adono que aquestes llums naturals no només són a l’aigua, aquí la contaminació lumínica és inexistent i la lluna tot just comença a créixer, amb la qual cosa veig un cel estrellat impressionant! No sé si mirar cap amunt o cap avall!!! El trajecte, que a l’anada se m’ha fet llarg, ara trobo que dura massa poc. Arribant a l’allotjament em torno a ficar a l’aigua i observo que quan l’agito segueixen sortint les espurnes que hem vist des de la barca.

Pedalant de Seleki a Bandial

Avui ens dirigim cap al sud, passant per paisatges semblants als d'ahir, per anar al campament solidari de Seleki, de nou de l'ONG Campamentos solidarios, on tenim l'allotjament. En el campament ens trobem amb una curiosa construcció en un paratge espectacular. Estem en terra de l’ètnia diola, considerats els millors arquitectes d’Àfrica.

El riu Casamance, que neix a prop dels pujols de Futa Djalon i desemboca a l'oceà Atlàntic, dona nom a una de les regions administratives del país, la qual travessa d'est a oest al llarg de 320 km. Aquest riu és una espècie de braç de mar i amb les marees altes es troba fins i tot sota el nivell del mar, el que permet a l'oceà avançar cap dins, aquest fenomen comporta una aigua salada i plena de meandres laterals, els bolongs, en el delta que es forma a la seva desembocadura. Ens trobem precisament en aquesta zona on les aigües del riu i de l’oceà es barregen i les aigües dels pous es salinitzen, és per això que els diola construeixen les seves cases implovium deixant un gran embut a la teulada d’herba seca que permet recollir i emmagatzemar l’aigua de l’abundant pluja que cau en l’època humida.

Després de dinar i descansar una estona lloguem unes bicicletes per anar a Bandial, un altre poble d’ètnia diola que es troba a uns 6 km per una pista de terra plana envoltada de manglars. El camí és molt agradable.

Bandial és un petit poble amb encant que té racons molt fotogènics amb alguns baobabs i petites embarcacions. Veiem alguns nens que primer es mostren tímids però que finalment s’acosten a nosaltres.

A la tornada ens aturem amb unes nenes que estan en el manglar agafant ostres i altres mol·luscs que no reconec, i amb un pescador que posa orgullós amb un peix, encantat de veure’s en una foto.

Pel camí veiem una posta de sol màgica que es reflexa a l’aigua dels manglars.

Festival de música africana d'Abené

Seguim el viatge, ara som a la regió de la baixa Casamance, cap a Abené. Observant el paisatge m'adono que hi ha algunes diferències que es van accentuant a mesura que ens hi endinsem. Hi ha més vegetació, és més espessa i verda, de tant en tant travessem algun riu i veiem aigua estancada, en el que en època de pluges són arrossars, molt sovint envoltats per palmeres.

Els pobles també són diferents, ara les cases són majoritàriament de planta rectangular i els sostres són de llauna. Em sorprèn també la gran quantitat d'escoles que veiem pel camí, totes elles amb el símbol d'Unicef.

En un punt del camí hem de travessar un riu amb un ferri al qual li queda poc temps de vida ja que hi ha un pont al costat, per ara tancat, que sembla que encara no han inaugurat. Mentre esperem veiem una barca de pesca que arriba amb el peix, i una dona que el neteja i l'esmicola, entre d'altres de més grans que són de passatgers. M'allunyo una mica de l'embarcador del ferri, hi ha moltes barques de pesca i a l'aigua una bona colla de pelicans i altres ocells.

Arriba el ferri i en baixa ple de gent a peu i alguns vehicles. Al ferri, en una banda hi ha bancs per seure i algunes dones aprofiten per vendre cacauets i patates i, el que semblen, moniatos cuits. El trajecte és curt, es tarda més en descarregar i carregar que en creuar el riu.

Seguim el nostre camí, trobem molts controls policials, sembla que en aquesta zona és molt habitual. Arribem a Abené per dinar i aprofitem per passar la tarda a la platja. El primer que veig són grans barques de pesca decorades amb pintures i, algunes, amb banderes a la proa, tant fora com dins l'aigua. El mar és poc profund i hi ha moltes petites onades que es formen abans d'arribar a la vora i trencar. L'aigua té una bona temperatura, no em sembla massa freda ni massa calenta. Quan torno a la sorra em trobo amb la desagradable sorpresa que tot de nois se'ns acosten i ens envolten i intenten parlar amb nosaltres, alguns fins i tot ens demanen els telèfons, per què? Descobreixo que el Senegal, i més en concret Abené, és una destinació de turisme sexual ...

Seguim a la platja fins a la posta de sol, que ens regala uns bonics colors ataronjats darrera les siluetes negres de les barques.

Hem vingut fins aquí perquè aquesta nit hi ha la cloenda del Festival de Música d'Abené, un important festival de música africana. Tot plegat és molt curiós, el muntatge sembla el d'un festival de fi de curs, veiem actuar un grup de percussió i ballarins amb molta energia que m'agraden molt i, després, tot un seguit de nois que surten a cantar, o a fer playback, als quals la gent s'acosta per donar-li’ls diners, tot això combinat amb parlaments, entrevistes i, fins i tot, un curt que projecten en una pantalla que hi ha al costat de l'escenari. Un dels cantants surt amb escorta, el públic crida i apareix tot de gent gravant-lo amb el mòbil, es veu que és un famós cantant de Gàmbia. M'agrada veure l'ambient encara que tot plegat em sembla força surrealista.

Cap a tres quarts de dues decideixo que ja en tinc prou i me'n vaig cap a l'allotjament, se suposa que acaba a las dues però sembla que avui allargaran. El que queda de concert l'escolto perfectament des de l'habitació ... 

Cap a la Casamance

Deixem enrere Kedougou i el País Bassari per anar cap a la regió de la Casamance, al sud-oest del Senegal. Ens dirigim a Kolda, on passarem la nit. Pel camí seguim veient un paisatge similar al dels darrers dies. Ens aturem a dinar en un poblet i, tot just sortir, ens trobem per la carretera amb el que sembla ser una mena de cercavila darrera d'un home disfressat, tot ell recobert de troncs i amb dos grans matxets a la mà. Ens aturem i baixem, de seguida ens integren a la cercavila, a les dones ens donen una branca d'alguna mena de planta i ens afegim al seguici.

Es tracta del Kankurang, un ritual d’iniciació practicat per l’ètnia mandinga, predominant a la zona de la Casamance. Segons la tradició, l'origen es remunta al Komo, una societat secreta de caçadors, l'organització i pràctiques esotèriques dels quals contribuïren a l'aflorament dels mandingues. El personatge principal del ritus, anomenat també kankurang és un personatge mític representat per un iniciat, tapat amb una màscara i recobert amb fulles, branques i l’escorça de l’arbre faara, que porta dos matxets per fer-los sonar alhora que llança un crit agut per informar a la població que ha de tornar a casa. Acompanyen al kankurang antics iniciats i habitants del lloc, que canten, ballen i toquen tam-tams.

Aquesta cerimònia, que creuen que allunya els mals esperits, va ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco.

Acaben la cercavila i, després de demanar-nos que ens fem una foto de grup amb ells, seguim el nostre camí. A mitja tarda arribem a Kolda i aprofito que l'allotjament té piscina per refrescar-me i passar una tarda de relax.