Pel sud d'Armènia

Des de la terrassa de l'hotel tenim unes magnífiques vistes de la vall on es troba Goris. Encara que la zona, envoltada per muntanyes, és molt maca, no es pot dir el mateix del poble, la majoria d'edificis són tosques construccions de pedra grisa del S. XIX i els carrers estan força deteriorats i plens de sots.

Sortim del poble per una carretera que s'enfila muntanya amunt i parem en una construcció que no tinc ni idea de què deu ser, em fa pensar en alguna mena d'església de pedra modernista però no té portes i, per tant, no es pot accedir a l'interior. El que sí ens ofereix són vistes cap a les muntanyes, la vall i el poble de Goris.

Ens dirigim a l'antic Khndzoresk, un poble ja habitat al S. XIII, excavat a les parets volcàniques de Khor Dzor, que fou abandonat el 1931 al ser destruït per un terratrèmol. Deixem la carretera principal i entrem en una pista de terra que, novament, ens mostra vistes espectaculars. Al nostre voltant un espai immens de muntanyes i valls em fa sentir petita alhora que em transmet una profunda sensació de pau.

Deixem el cotxe a l'aparcament, passem per davant d'un bar i comencem a baixar unes llargues escales de fusta que ens condueixen a un pont penjant que travessa un barranc, mentre al davant comencem a distingir un laberint de corriols, alguns forats entre les roques que deuen ser coves, i ruïnes de petites edificacions. El llarg pont, de 160 metres, travessa un profund barranc. Per sort sembla força sòlid, no es mou gaire i als laterals hi ha baranes.

Hi fem una breu visita tot i que crec que hi podria haver passat unes quantes hores i que per explorar-lo en la seva totalitat em caldrien alguns dies. Caminem pels corriols i entrem a algunes coves que tenen diverses estances connectades per portes, el que podrien ser estanteries o rebosts i algunes finestres. M'encanta, val molt la pena haver arribat fins aquí.

Seguim el nostre camí cap al sud per la carretera que porta a la frontera amb Iran, és una carretera amb molts esvorancs, força circulada i per la qual hi passen molts camions. El nostre objectiu és Halidzor, on hi ha el Wings of Tatev, el telefèric reversible sense parades més llarg del món que, en un trajecte de 5'7 km que dura 12 min, arriba al monestir de Tatev creuant el congost del riu Vorotan. Tot i que pel nivell de vida d'Armènia és força car, el telefèric ens estalvia seguir 14 km més per una carretera de muntanya plena de corbes i amb un trajecte d'aproximadament una hora i mitja de durada.

Abans d'arribar, divisem la silueta del monestir des del telefèric, a aquesta hora del dia a contrallum, amb les muntanyes nevades de fons.

El monestir fortificat de Tatev és un monestir armeni del S. IX, situat en un ampli altiplà al costat d’un profund congost del riu Vorotan, a prop del poble de Tatev. Durant els segles XIV i XV el monestir va albergar una de les universitats medievals més importants d'Armènia, que va contribuir a l'impuls de la ciència, la religió i la filosofia, la reproducció de llibres i el desenvolupament de les miniatures o dels manuscrits il·lustrats. Aquest monestir és un lloc venerat pels fidels armenis ja que la icona nacional Surp Grigor Tatevasi hi està enterrat.

Entrem al recinte i veiem Surp PoghosPetros, del S. IX, una imponent església amb una torre adornada amb curiosos gravats a la qual hi ha adossada una altra església més petita, Surp Grigor, construïda a principis del S. XX.  A les fortificacions podem visitar les antigues estances, com un menjador, la cuina o l'habitatge del bisbe amb fabuloses vistes cap al riu. Sobre la porta d’entrada hi ha una petita capella, hi pugem i tenim bones vistes de tot el complex.

Tornem amb el telefèric i seguim, en sentit contrari, la mateixa carretera fins a Yeghegnadzor, on ens desviem cap a l'est per anar al llac Sevan. Fem una breu parada a Noratus per veure els, aproximadament, nou-cents kachkars del S. X que hi ha en el seu cementiri. Tots els kachkars, de pedra vermellosa estan encarats cap a l'oest, així doncs la millor hora del dia per veure'ls i fotografiar-los es al capvespre, quan el sol els il·lumina directament i en ressalta el color. Es pot passejar tranquil·lament entre aquestes curioses pedres esculpides, totes amb la seva creu i altres elements decoratius, tot i que conformen un laberint ja que sembla que s'han anat posant sense cap mena d'ordre; n'hi ha de solitaris, formant petits grups o en una llarga fila. El cementiri ens regala una curiosa i fotogènica imatge.

Després ens dirigim a Sevan, un poble sense cap interès tret de la seva proximitat al llac homònim. Ens allotgem a l'hotel Aragast, molt recomanable, regentat per una agradable família que ens ensenya el celler, al costat mateix de la recepció de l'hotel, on produeixen cervesa i ens conviden a provar-la, segons les meves companyes de viatge és excel·lent.

Per acabar el dia sopem al restaurant de l'hotel, un petit establiment sense encant al davant mateix, en el que possiblement no hauríem entrat. Provem el kebab de pollastre i de vedella, i l'ichkhan, un peix autòcton del llac Sevan, acompanyat de verdures, tot fet a la brasa.