Fins la propera, Bolívia

Des d'un bus, camí de la frontera amb Argentina, vaig mirant el paisatge ... sempre muntanyós i semidesèrtic. Grans distàncies separen grans poblacions i molt de tant en tant es veuen cases soles o petits pobles, a mi em sembla tot molt aïllat però suposo que tan sols és la meva visió europea del món, acostumada als espais petits i a les poblacions que es toquen l'una amb l'altra.

Aquí sembla que qualsevol distància vol un temps exageradament llarg per recórrer-la, cal tenir en compte que tot són carreteres de muntanya, a vegades amb asfalt desgastat o inexistent, i que les "movilidades", en general, estan força atrotinades. Molts busos semblen reaprofitats, vinguts d'altres països que ja no els volen ... alguns encara conserven la pintura original amb escrits en xinès o coreà ...

M'oblido del paisatge i em comencen a passar pel cap les vivències i imatges dels darrers dies, quines impressions m'emporto de Bolívia?

Illa Incahuasi (Salar de Uyuni)

Les ciutats, moltes amb un centre que recorda el seu passat colonial, i el que això implica, són petits caos controlats on els cotxes sempre tenen preferència sobre els peatons, amb venedors ambulants de qualsevol cosa, sobretot de menjar i begudes, que et van oferint els seus productes. Ho fan sense fer-se pesats i sempre amb un somriure ... quan passes pel carrer, davant la porta d'un bus, a dalt i, fins i tot, des de la finestra ...

Centre de Potosí

Gent amable que t'ajuda i et pregunta d'on ets, sembla que encara senten curiositat pel viatger, estem en una zona on no ha arribat el turisme de masses, excepte potser a la Paz i a Uyuni. Sobretot hi ha turisme dels països veïns i motxillers, però gens massificat, també és cert que aquí la llengua no és, per a mi, una barrera i això facilita molt la comunicació ...

Plaça de Salinas

Quantitats increïbles de micros recorren les ciutats, cada recorregut està marcat amb un número o lletra (penso que arriben a cobrir tot l'alfabet) i els pots parar a qualsevol lloc del recorregut. Les furgonetes compartides per recorreguts fora de la ciutat, principalment a pobles "veïns", surten quan s'omplen i sempre hi caben més passatgers de l'imaginable. Els busos de llarg recorregut són més grans i els nocturns tenen millors condicions que els diürns. Els venedors de bitllets, dins la terminal o a les parades del bus, van cridant constantment les destinacions amb una mena de cantarella amb la que s'animen els uns als altres i que si t'hi estàs massa estona se t'acaba clavant al cervell ... han d'acabar amb les cordes vocals ben atrotinades. 

Parada de micros a Sucre

Els transports no tenen cinturons de seguretat, els nens mai tenen seient i, si convé, els adults tampoc ... es pot anar de peu, asseguts un sobre l'altre, al passadís o al maleter ... això tampoc em sorprèn tant, només em transporta uns quants anys enrere quan de l'escola a casa fèiem un trajecte de 10 km en cotxe i érem quatre nenes a la part del darrera, traient el cap per la finestra i saludant als cotxes amb els que ens creuàvem ...

Tarabuco

Els mercats tradicionals són encantadors, no importa si l'edifici és antic o modern, l'organització és la mateixa, els productes distribuïts per zones, carns i formatges sense nevera, piles de fruites i verdures molt ben posades ... i sempre amb espai per a petites cuines i taules on pots atrevir-te a provar els plats més típics de la zona.

Mercado Central de Sucre

Les ciutats semblen a mig construir, els pobles tradicionals encara conserven cases d'adobe o pedra i fins fa poc no tenien aigua corrent, de fet dubto que arribi a tot arreu, hem vist zones habilitades al costat del riu per fer la bugada i tot de gent estenent roba a les roques per assecar-la ...

Vistes de Potosí

A una alçada considerable i amb un clima sec i de temperatures extremes, les condicions de vida són dures, encara que potser no és tant diferent de la que van viure no fa tant els meus avis ... potser per mi és una mica un viatge a un passat que jo ja no he conegut i que aquí les futures generacions ja no coneixeran ...

Un país pobre, de gent senzilla que es busca la vida, dones molt tradicionals vestides amb faldilles i enagües, jersei, davantal, barret i dues trenes negres i llargues, les cholitas, les més joves ja van deixant aquest estil i vesteixen pantalons sota el davantal. A les zones més rurals els homes vesteixen sobre la roba mantes fetes amb teixits tradicionals i també van amb barret ... en aquestes zones pots arribar a distingir diferents vestimentes tradicionals segons el lloc de procedència de les persones.

Mercat de Tarabuco

Han estat 12 dies pel sud d'aquest país convivint amb una altra realitat, encara que des de la condició de viatgera ... per a mi, Bolívia és un país meravellós!!!

Torno a la finestra del bus després d'una parada en un poble perdut al mig del no res ... només queden 80 km per arribar, però durant 56 km la carretera es transforma en una pista no asfaltada entre muntanyes, les anem resseguint i baixant fins a una vall amb pobles i arbres. Més endavant veiem que aquesta vall la travessa un riu que dóna vida a aquest paisatge tan àrid ...

Després de resseguir-lo una estona tornem a pujar, un camí similar al que hem fet de baixada ... quins paisatges!!!

També comencem a veure cactus que li donen un toc diferent, preludi dels paisatges que ens esperen al nord-oest d'Argentina.

Finalment arribem a Villazón i travessem el pas fronterer cap a La Quiaca, Argentina.