Delfos

Pels antics grecs, Delfos era un espai sagrat on els humans podien comunicar-se directament amb els déus. L'oracle ens guiarà i ens ensenyarà què ens depara el futur?

Ens llevem aviat i després d'esmorzar deixem l'allotjament i anem cap a l'antic Delfos. Deixem el cotxe davant del museu arqueològic i entrem a visitar-lo. Aquí hi ha els tresors descoberts pels arqueòlegs durant les excavacions.

Si ahir els frisos del Partenó i les Cariàtides em van semblar espectaculars, avui no tinc paraules per descriure els detallats frisos del temple d'Apol·lo ni les fabuloses estàtues de marbre blanc que hi havia a l'antic Delfos ... i com que una imatge val més que mil paraules (que ara mateix tampoc tinc), no he parat de fer fotos ...

Caminem fins l'entrada del recinte principal. Passem per l'àgora romana, una plaça rectangular pavimentada envoltada de columnes, de les que es conserven només les d'una banda, on hi havia algunes botigues.

Pugem per la Via Sacra i no ens costa imaginar-nos, després d'haver estat al museu, que aquestes pedres que hi ha a banda i banda eren monuments amb impressionants estàtues oferts per devots adinerats, i tresors (petits temples) construïts per les ciutats-estat després de sortir victorioses d'una batalla amb la finalitat de dipositar-hi el botí obtingut i com a mostra del seu poder.

Veiem el lloc on es trobava l'Omphalos, que significa melic en grec, una pedra que segons la llegenda va tirar Zeus des del cel per assenyalar el centre del món. Aquí en podem veure una rèplica, la pedra original, amb tota la superfície esculpida, l'hem pogut veure en el museu.

Arribem al temple d'Apol·lo, l'edifici principal del complex, un gran temple que en el seu dia estava envoltat de columnes, decorat amb frisos, alguns dels quals hem pogut veure al museu i presidit per una gran estàtua del déu del sol. Avui en dia només en queden sis columnes i part de la base.

Aquí els devots feien una pregunta i la pitia, portaveu del déu, pronunciava el seu oracle ... tot i que aquest solia ser força ambigu i difícil d'interpretar.

A dalt de tot hi ha l'antic teatre, amb capacitat per a 5000 persones, on es feien representacions musicals, dramàtiques i religioses. Diuen que les millors vistes del teatre i del reciente són des de la part superior però està tancat i no hi podem anar.

Tampoc podem arribar a l'estadi on es celebraven els Jocs Pítics, els més importants després dels Jocs Olímpics, ja que queda més amunt, a la part del recinte que està tancada.

Sortim del complex i seguim el camí que va resseguint la carretera per continuar amb la visita. Passem per davant de la Font de Castalia, en la qual els devots es purificaven abans d'anar al temple d'Apol·lo, però no la podem veure ja que està tancat per perill de despreniments.

A sota del camí podem veure l'antic gimnàs, tampoc s'hi pot accedir però no hi ha molt a veure i s'aprecia perfectament des d'on som.

Finalment arribem al santuari d'Atenea Pronea, on solien parar els peregrins abans d'arribar al temple d'Apol·lo. La vista des de dalt és magnífica!

Es un complex dedicat a la deesa Atenea, en el qual hi havia 5 temples, entre ells un Tholos (temple circular), la imatge més coneguda de l'antic Delfos. De les vint columnes que l'envoltaven només en queden tres dempeus.

Des d'aquí es veu, als peus del Mont Parnàs, les restes del santuari d'Apol·lo. Em puc imaginar com es devia veure en la seva màxima esplendor quan el sol es reflectia en el marbre blanc dels temples i les estàtues, contrastant amb el verd que l'envolta. Si tota la seva història fa màgic aquest lloc, la màgia es magnifica pel paratge on està situat!

Deixem enrere Delfos i anem cap a Kalambaka, on passarem la nit, però abans ens desviem "una mica" (una hora i mitja més de camí) per anar a dinar a Volos. Aquí, a la década de 1920, van arribar-hi refugiats grecs procedents d'Anatolia i van crear els tsipouradhiko, petits restaurants on es servia tsipouro (un fort licor) amb aperitius de peix i marisc. Anem a Nikos Gianna, un destartalat tsipouradhiko que encara perdura, i deixem a decisió de la cambrera part dels plats que demanem.

El poble, però, no té cap encant.

Arribem a Kalambaka al vespre i al fons, darrera el poble, veiem, retallades sobre el cel que poc a poc es va enfosquint, les siluetes de les roques on es troben els monestirs de Meteora.