De Sartène a Ajaccio

Ens llevem i, abans d'anar a esmorzar, gaudim de les espectaculars vistes, cap a la Vall de Rizzanese i el Golf de Valinco, que tenim des del balcó de l'habitació de l'hotel de Sartène .

Ahir no vam tenir gaire temps per passejar pel poble i té molt bona pinta, decidim sortir més tard i fer una última passejada pel poble. De dia té molta més vida de la que podria semblar que hi ha en un poble petit d'interior, hi ha força gent i molts comerços amb encant, botigues de souvenirs, de roba i tallers d'artesania. Visitem l'església, fem algunes compres i acabem de recórrer el laberíntic barri de Pitraghju – Manighedda on descobrim finestres que no donen enlloc i carrers sense sortida o que desemboquen en carrerons pels que quasi no s'hi passa de tant estrets com són. Abans de marxar prenem un batut en una de les terrasses de la Plaça Porta.

Hi ha constància que des del Neolític, al voltant del 5700 aC quan les comunitats es van establir en assentaments sedentaris, l’illa ha estat habitada ininterrompudament. Des de l'Edat de Bronze fins al II mil·lenni aC, aquestes poblacions van erigir nombrosos dòlmens i estàtues-menhirs. La majoria dels jaciments prehistòrics que s’han excavat estan a la zona sud, al voltant de Sartène. Avui volem visitar un d’aquests jaciments, Filitosa, a uns 40 min, que ens ve de camí anant cap a Ajaccio.

Seguim la carretera principal fins que el gps ens fa agafar el desviament per una carretera secundària que va cap a Filitosa. Aquí la carretera s'apropa de nou a la costa, per una zona amb molts càmpings, i parem en un mirador que té bones vistes cap a Propiano.

Arribem a Filitosa cap a 3/4 de 3 de la tarda, no sé si ho hem pensat massa bé, el sol pica fort, fa molta calor i, pel que hem llegit, no hi ha massa ombres ... però ja som aquí i fem la visita. 

En aquest jaciment, un museu a l’aire lliure amb un recorregut marcat d’uns 800 m, s’hi troben vestigis que van des del Neolític fins l’ocupació romana. Comencem el recorregut que ens porta a l’estàtua-menhir més voluminosa de Còrsega, en la qual s’aprecien gravats com detalls de la vestimenta i el que sembla una espasa al davant, i la columna vertebral i els omòplats a l’esquena. Hi ha moltes teories sobre les estàtues-menhir, alguns investigadors creuen que podrien haver estat utilitzades com a marcadors territorials, monuments funeraris o objectes de culte religiós. Una altra creença força estesa és que representaven guerrers o líders de la comunitat, encara que també hi ha la possibilitat que fossin escultures erigides en honor als ancestres fundadors de les comunitats locals. 

Seguim el camí i arribem a l’entrada del recinte principal, un recinte emmurallat on hi ha restes de coves utilitzades pels primers habitants, plataformes de vigilància i cases. En el monument central hi ha les restes de l’escala que porta al dormitori interior i, a la part exterior, hi ha exposades sis estàtues-menhirs que s’hi van trobar durant les excavacions.

Seguint el camí arribem a una olivera de 1200 anys sota la qual, a més d'uns quants burros refugiats a l'ombra, hi ha alineades cinc estàtues-menhir més, encara que aquesta no era la seva posició original. Mirant-les bé m'adono que, si bé les que hem vist abans eren antropomòrfiques, aquestes tenen, més aviat, una forma fàl·lica. Al costat hi ha la cantera d'on treien les roques que utilitzaven a les construccions i per esculpir les estàtues.

Fins aquí hem tingut força ombra però ara el camí segueix per un descampat a ple sol, des d'on tenim unes bones panoràmiques del jaciment, per seguidament tornar a l'entrada del recinte principal tancant així un recorregut circular.

Abans de marxar passem pel museu on s'exposen algunes estàtues-menhir més i objectes de pedra i metall que s'han trobat en el jaciment.

Deixem Filitosa i seguim cap a Ajaccio. En una cruïlla els cartells i el gps ens donen alternatives diferents i decidim fer-li cas al gps ... mala elecció!!! Enlloc de tornar cap a la carretera principal el recorregut passa en un bon tram per carreteres secundaries amb força desnivell i corbes, i acabem tardant més que si haguéssim fet el recorregut més llarg. És bastant tard quan arribem a Ajaccio, deixem les coses a l'allotjament d'avui i anem cap a la Punta de la Parata per veure la posta de sol. De camí tenim bones vistes de la capital de Còrsega i el seu port.

Les illes Sanguinaires, que deuen el seu nom al color vermellós de les seves roques, es troben a pocs quilòmetres del centre d’Ajaccio, davant la Punta de la Parata. Aquest petit arxipèlag és una reserva protegida on s’hi troben moltes espècies de plantes i és un bon refugi per les aus marines. Només es pot accedir en vaixell a la Gran Sanguinaire encara que nosaltres ens limitarem a veure-les de lluny. La Punta de la Parata és una península allargada de la qual les illes són la continuació natural.

Deixem el cotxe en un dels aparcaments, que a aquesta hora ja no es paguen, i anem caminant cap a la punta. Mentre ens hi acostem anem veient cap enrere la retallada costa amb Ajaccio i alguns velers al fons, i endavant apareixen les Illes Sanguinaires, amb un far blanc a la més gran, i el promontori que hi ha a la Punta de la Parata coronat per una magnífica torre genovesa en molt bon estat. 

Encara no he parlat de les torres genoveses? Com diu el seu nom són torres defensives que es van construir al voltant de tota la costa de Còrsega, en el S. XVI, durant l'ocupació genovesa de l'illa. Actualment en queden 67, algunes de les quals són només ruïnes.

Ens seiem en un mur que hi ha al final del camí i veiem la posta de sol. Tornem enrere i decidim sopar en un restaurant des del qual tenim molt bones vistes.