Platja Santa Giulia i Sartène

Ens llevem amb calma, avui no tenim pressa. Aprofito per fer algunes fotos del curiós allotjament de Sotta en el que hem estat els últims dos dies. Es tracta d'unes petites cabanes en una zona rural, al costat d'un riu, amb serveis semblants als d'un càmping. Per cert, que ens va costar molt de trobar el primer dia ...

Moltes de les platges considerades les millors de l'illa, i per tant les més famoses, es troben molt a prop de Porto Vecchio i encara no hem anat a cap. Avui hem investigat una mica i n'hem escollit una per anar-hi a passar el matí, i la guanyadora és  🥁🥁🥁  la platja de Santa Giulia!

Deixem el cotxe en un dels aparcaments que hi ha a l'entrada, tots de pagament però no al mateix preu, i des d'aquí hem de caminar una mica. El primer que veiem és l'estany de Santa Giulia, un immens llac molt allargat que s'estén al llarg d'una bona part de la platja, separat del mar per una franja allargada de sorra amb un bosc de pins on hi ha una important infraestructura turística.

Arribem a la platja i decidim anar a l'extrem sud, la part més salvatge i menys concorreguda d'aquest golf envoltat de vegetació, que destaca per la seva sorra fina i blanca i ens ofereix aigües tranquil·les i cristal·lines de color turquesa. En aquesta zona podem deixar les coses a l'ombra dels pins i veiem el punt on el llac s'uneix amb el mar.

Entrem a l'aigua, en aquesta platja podem caminar molts metres sense que l'aigua ens cobreixi. En aquesta zona del final de la platja, a més, hi ha immenses roques que formen petites cales i piscines naturals. Aprofitem per fer fotos, nedar i veure peixos mentre fem snorkel fins que arribem a la zona més profunda, on l'aigua canvia de color.

És realment una platja paradisíaca i, per si no n'hi hagués prou amb la seva bellesa natural, al mig de la platja hi han instal·lat un moll molt fotogènic i, al fons, on l'aigua canvia de color, hi ha alguns velers. Mentre tornem a caminar per la platja, ara ja de tornada, no ens podem estar de seguir fent fotos.

A la tarda agafem la carretera que va resseguint, més o menys, la costa sud per anar cap a Sartène, a una hora i mitja de camí, on ens allotjarem avui. Pel camí divisem, de lluny, aquesta costa amb vertiginosos penya-segats i platges de sorra blanca envoltades de vegetació. Parem al mirador de Roccapina, l'últim des d'on podrem divisar el litoral ja que a partir d'aquí la carretera entra cap a l'interior. Podem veure una platja turquesa envoltada de turonets atapeïts de boscos, una vista magnífica.

Sartène, un dels pobles més autèntics de l’illa, està construït en forma d’amfiteatre en un extrem de la Muntanya Rosso, per la qual cosa domina la vall del Rizzanese des de dalt, i, en paraules de l’historiador francès Prosper Merimée, “és el més cors dels pobles de Còrsega”.

Deixem el cotxe a l'allotjament i ens disposem a començar la visita amb una passejada que ens porta a l'animada Plaça Porta on hi ha l'església Sainte Marie, l'ajuntament i moltes terrasses de bars i restaurants. Des de la Porta que hi ha a la plaça accedim al pintoresc barri de Pitraghju – Manighedda, amb cases altes i estretes que tanquen petits carrerons, alguns dels quals tenen el terra pintat de color blau, nombroses escales de pedra i molts comerços i restaurants. Se’ns ha fet tard i n’escollim un per sopar.

Després de sopar anem a passejar pel barri medieval de Santa Anna. En els estrets i sinuosos carrerons amb túnels i arcs, on trobem preciosos i fotogènics racons, podem veure moltes flors i tot d’objectes del dia a dia dels veïns que ens mostren que es un barri viu.